El naixement de la música per a la Festa de Moros i Cristians i la seua contextualització estètica.

Article publicat a:

EINES Nº 30. IES “Pare Vitòria” d’Alcoi (2023)

Dossier “De música i músics”

El naixement de la música per a la Festa de Moros i Cristians i la seua contextualització estètica.

Pròleg

Sortir al carrer dels nostres pobles i escoltar un pasdoble, una marxa mora o una marxa cristiana és tan habitual que no ens aturem a pensar com és que això forma part de la nostra memòria cultural, i molt menys, com naix aquest gènere musical que configura una de les essències artístiques més importants de la Festa de Moros i Cristians. Aquestes manifestacions festívoles a mig camí entre la litúrgia, el teatre de carrer i l’hedonisme més cru, són el resultat de l’amalgama de diverses tradicions: les cerimònies de soldadesca nascudes al segle XVII, els auto sacramentals en forma de teatre o dansa que es mullen dels diferents esdeveniments històrics que ocorren a cada lloc i la revisió “romàntica” de la pròpia festa a finals del XIX que influencia les seues vestimentes i la seua cronologia d’actes.

Durant els primers anys del segle XIX, es produeix un paral·lelisme fonamental entre la pròpia festa moro-cristiana i l’evolució de les bandes de música. És coneguda la participació de la Banda de Milicians que hi havia a Alcoi (antecedent de l’actual Banda Primitiva) a les Festes de Moros i Cristians de 1817. Aquella incursió de les bandes a la Festa, prompte seria imitada per altres localitats i fins i tot arribaria a convertir-se en un fet habitual. Ja a l’any 1840 el Diario de Alcoy del 16 d’abril destacava: “Las Bandas que acompañaban los actos de la Gloria iban tocando marchas guerreres”. Era quasi inevitable que sorgira la necessitat d’escriure música “ad hoc” per a la Festa, doncs sempre s’utilitzaven altres obres importades com  marxes militars, marxes guerreres… Aquesta música que els compositors imaginaren i crearen per ser acompanyament sonor de les festes de Moros i Cristians es va veure mullada de l’entorn estètic de l’època i dels gustos i/o tendències que els temps hi portaven. Amb aquest text tractarem de comentar tot un seguit de concordances entre la música que es començava a crear per a la festa i les tendències musicals de cada època, tot estructurant els comentaris a través dels tres ritmes principals: el pasdoble, la marxa mora i la marxa cristiana.

EL PASDOBLE a la Festa de Moros i Cristians

     Potser el primer tipus de música que utilitzaren els compositors de finals del XIX per a escriure composicions destinades  a les Festes de Moros i Cristians fou un gènere forà a la pròpia festa: el pasdoble. El pasdoble té el seu origen entre el passa carrer barroc (la passacaglia italiana) i  la “tonadilla” andalusa del segle XVII, però eminentment és un ritme ternari per a ballar i, en ocasions binari, per a ser cantat.  Relacionades amb ell hi trobaríem gèneres com la Passacaglia barroca. Amb la influència de les bandes napoleòniques i amb la moda afrancesada, molt prompte s’escoltaren els “pas-redoublés” que  ens feien marxar en ritme binari, tot adaptant com a estructura una altra dansa francesa: el Minué, però ara en compàs  binari. Aquesta barreja d’influències fa que el pasdoble del segle XIX presente una variada tipologia: des d’aquells escrits a ritme ternari, els de ritme binari, o fins i tot, els mixtes (tot barrejant els dos ritmes anteriors). La Festa adoptà com a propis alguns pasdobles que mantenien trets ben comuns amb els pasdobles que s’utilitzaven als balls de saló o d’aquells que eren pensats per les sarsueles i operetes. Això sí, el tret militar sempre apareixia reflectit en la rítmica d’alguna de les seues parts, per allò d’ajudar a que foren més adients per a les desfilades.  D’aquesta guisa, pensem que foren creats per a la festa pel fet que als seus títols hi trobem referències d’aquesta tradició. Serien exemple: Moro Guerrero (mitjans segle XIX) del contestà Manuel Ferrando González (Cocentaina, 1841 – Ontinyent, 1908 ), La primera diana (1880) o Mahomet(1882) de l’alcoià Juan Cantó Francés (Alcoi, 1856- Madrid, 1903), El árabe (1883, de Agustín Vte. Payá Pericas, 1852-1919), La diana del panterri (1886, de Juan Cantó Francés), Mohamet (1886, de Camilo Pérez Laporta), El nuevo castillo (1895, de José Seva Cabrera 1865-1922), Azarach (1895, de Juan Cantó Francés),El Moro Muza (1902, de José Mª Ferrando Reig, 1878-1910), Paso a la Morería (de Rafael Esteve Nicolau)…

LA MARXA MORA

      Però l’estètica cultural des de finals del segle XVIII aportà una moda fonamental per l’evolució de la Festa de Moros i Cristians i per la seua música: l’orientalisme. Cal definir que aquest terme no sols es refereix a l’àmbit purament geogràfic de l’Orient (vist des de la perspectiva europea) sinó també a tot allò que podríem anomenar exòtic i/o llunyà. La literatura, la música o l’arquitectura es mullaren d’aquesta tradició en emular aspectes diferents als que són propers i que en el cas espanyol, responia a un retorn al passat musulmà.

    Si ens centrem a l’àmbit musical és curiós analitzar un dels primers contactes entre la música de banda turca i la europea a principis del segle XIX. En 1828, el músic italià Giuseppe Donizetti (1788-1856), germà del reconegut compositor d’òperes Gaetano Donizetti (1797-1848), fou anomenat Instructor General de Música de l’Imperi Otomà, a instàncies del sultà Mahmud II (1808-1839). Aquest fet propicià el contacte de les bandes militars i dels autors europeus amb el món protocol·lari turc encapçalat per la famosa Banda dels Geníssers, els quals, des dels seus orígens medievals, marxaven pel carrer tot emprant timbals sobre plataformes amb rodes. Les desfilades actuals de les entrades de Moros i Cristians mantenen aquesta estètica provinent de Turquia.

     El sultà Abdülmecit I (1823-1861), successor de son pare Mahmud II, encarregà a diversos prestigiosos compositors, la composició de diferents obres per a les seues bandes militars. Entre elles: Marcia per il Sultano Abdul Medjid (1829) de Gaetano Donizetti, la Grande Paraphrase de la marche de Donizetti composée pour Sa Majesté le Soultan Abdul Mejid-Khan (1848) de Franz Liszt (1811-1886) o la Marcia per il Sultano Abdul Medjid (1852) de Gioachino Rossini (1792-1868).

    Eixa moda d’escriure música amb caires exòtics la trobem amb peces tan conegudes com  la Persischer Marsch op.289 (Marxa Persa, 1864) o la Egyptischer Marsch (Marxa Egípcia, 1869) op.335 escrites per Johann Strauss fill (1825-1899) La primera fou dedicada al Sha de Pèrsia Nasereddin Sha Kayar i es feu versió bandística en 1873 a Viena. La segona obra fou estrenada a la inauguració del Canal de Suez en 1869. Aquesta connexió entre els dos mons dona origen a un dels monuments bandístics del segle XIX, la gran marxa Orient et Occident (1869) del francès Camille Saint-Saëns (1853-1921) estrenada a Paris i interpretada a la inauguració del esmentat canal. En ella, es reflexa la fusió entre els procediments compositius europeus i les melodies monòdiques de caire orientalitzant en una partitura de gran factura artesanal.  A Espanya, la Música Alhambrista (anomenada així per la musicologia en referència al passat musulmà de la Península) donà origen a diverses partitures orquestrals de gran rellevància com poden ser La conquista de Granada (1850) del navarrès Emilio Arrieta (1823-1894), El adiós de Boabdil a Granada (1860) del valencià Salvador Giner (1832-1911), En la Alhambra (1888) de Tomás Bretón (1850-1923), l’òpera El último abencerraje (1889) del tortosí Felip Pedrell (1841-1922), Los gnomos de la Alhambra (1889) de Ruperto Chapí o fins i tot el famós Recuerdos de la Alhambra (1896) del guitarrista castellonenc Francisco Tárrega (1852-1909). I pel que fa a la banda, d’aquesta època comptem amb una de les pàgines més importants de la literatura bandística: la suite La Corte de Granada (1873) del mestre de Villena Ruperto Chapí (1851-1909), subtitulada com a “fantasia morisca”.

   Entrat el segle XX, hi trobem un bon grapat de partitures per a banda que continuen aquesta tradició destacant el Sélamlik, op.48 del francès Florent Schmitt  (1906), las Escenas Árabes (1913) del gallec Reveriano Soutullo (1880-1932), o les Three Arabian Dances (1919) de la compositora anglesa Amanda Ira Aldridge (1866-1956), una cantant negra que publicava sota el pseudònim de Montague Ring.

   És evident, doncs, que el naixement de les marxes mores a finals del segle XIX s’emmarca en una tradició estètica molt marcada. I sí, potser es pensarien per ser utilitzades per a la Festa de Moros i Cristians, però també és cert que responien a una moda de creació artística. La música per a la Festa és també, en la seua història, un reflex d’allò que envolta culturalment a la societat. La influència orientalitzant la trobem amb partitures com l’escena àrab El canto del Moro de 1899 escrita per l’alcoià José Espí Ulrich (1849-1905). Tanmateix, el terme marxa mora referit a una peça per a banda i que tinga com a missió ser acompanyament de desfilades, no es troba fins ja entrat el segle XX.  Però, curiosament, en 1892 hi trobem una obra subtitulada com a marxa mora (maurischer marsch) a Alemanya. Es tracta d’una part instrumental de l’òpera Boabdil, der letze Maurenkönig (Boabdil, l’últim rei moro) op.49 escrita pel compositor polonès Moritz Moszkowski (1854-1925). Aquest prestigiós pianista i professor del Conservatori Superior de París (fou mestre de Joaquín Turina) es recolzà amb la tradició alhambrista i escrigué aquesta òpera basada en la història de Boabdil. Un dels primers números instrumentals de l’obra  s’anomena maurischer marsch (marxa mora). Aquesta partitura tingué un gran ressò, quasi més que l’òpera sencera. De fet, prompte s’escrigué una versió per a banda i fou enregistrada per una de les bandes més prestigioses de tot el segle XX: la Goldman Band de Nova York dirigida per un dels seus fundadors, el mestre Edwin Franko Goldman (1878-1956). L’enregistrament fou publicat en un disc del conegut segell Victor en 1923.

   Les primeres peces escrites per a les ostes musulmanes, escrites als primers anys dell segle XX, eren subtitulades com marxes àrabs i no, marxes mores: Benixerraix (1904), La Canción del Haren (1907) o Abd-del-Azis (1908) de Camilo Pérez Laporta (1852-1917). Fins i tot, encontren denominacions més acurades com marcha abencerraje a l’0bra A ben Amet (1907). I de nou, a la música escènica, podem trobar una marxa mora: en 1905, el compositor de Sueca, José Serrano Siméon (1873-1941) estrenava a Madrid la seua sarsuela Moros y Cristianos  on hi ha una marxa mora, al segon número de la partitura. L’èxit d’aquesta música proporcionà que fos elegida com acompanyament del fèretre del mestre Serrano el dia del seu soterrani. L’evolució de la pròpia festa, les seues desfilades i la seua estètica renovada al segle XX, portaria la denominació comuna de marxa mora amb algun que altre exemple de denominacions intermèdies: pas moro, marcha muslímica…. La idea actual de la marxa mora és un resum de totes aquestes peces iniciàtiques amb la intenció de reflectir, de forma sonora, un ambient orientalitzant.

LA MARXA CRISTIANA

     Les marxes cristianes a la Festa surten quasi per una evolució natural. En un principi alguns pasdobles eren acompanyats de timbals per fer-los més marcials i més propicis per a les entrades de les hostes cristianes. De tal guisa, es pot llegir com es demanen timbals per acompanyar el pasdoble El Desichat (1930) d’Emilio Moreno Roca (Toledo, 1909 – Mallorca, 1974) en l’entrada d’Alcoi de 1956:

“…En 1956 la música de Rafol de Salem era la banda oficial de la Filà Cides, y ésta, propone que se interprete en la entrada el pasodoble El desichat, pero con la original idea de que se toque agregando una parte de timbales. Al no disponer esta agrupación de timbales propios, se alquilan a la Banda Primitiva de Alcoy. Para su arrastre se demanda la participación de dos jóvenes de la Casa de Beneficencia a los que se recompensa con 25 pesetas a cada uno por su colaboración”. (VV.AA. Nostra Festa Vol.III Ed. Associació de Sant Jordi, 1982).

Potser l’obra preconitzadora de la marxa cristiana siga el pasdoble Julio Pastor (1954) del mestre Amando Blanquer Ponsoda. Aquest pasdoble va dedicat a l’empresari alcoià que becà el mestre Blanquer (que va treballar a les oficines de Textiles Pastor d’Alcoi) per poder estudiar els primers anys al Conservatori de València amb el mestre Manuel Palau. El trio d’aquest pasdoble està pensat com un coral de trompes que li confereix un caràcter litúrgic a més d’un peculiar timbre instrumental que era molt rar escoltar a l’època ja que no hi havia massa trompes a les bandes populars i era poc habitual que els compositors dedicaren un episodi melòdic per a un conjunt d’aquests instruments.

Tanmateix la primera marxa cristiana com a tal no arriba fins a 1958, any en el qual el mestre Blanquer signa la partitura d’Aleluya a València i estrena l’obra als carrers d’Alcoi sense massa èxit popular. Aquesta marxa dedicada a la Capitania de la Filà Vascos d’Alcoi marca l’inici d’una nova tipologia musical per a la festa. La idea era recuperar el coral medieval i adaptar-lo a la festa tot emprant les diferents paletes sonores de la banda. Aquest propòsit es continuà amb la segona marxa cristiana del mestre alcoià titulada Salmo (1962) i en aquest cas, la influència de la litúrgia afecta fins i tot a l’estructura instrumental, tot dividint la banda en una antífona i un coral que simbolitza la resposta del poble, tal i com ocorre a la salmòdia clàssica.

       Aquestes dues aportacions artístiques al món del repertori bandístic tot i haver sortit en relació a la festa de Moros i Cristians, responen també a una moda estètica de mitjans del segle XX i que es coneix com a Neoclassicisme, en la qual, molts autors basen les seues obres en autors o melodies antigues. D’aquesta forma hi trobem altres peces de caire coral escrites per a banda en esta època com podrien ser Psalm for Band op. 53 (1952) del nord-americà Vincent Persichetti (1915-1987), les Fanfares Liturgiques (1952) escrites per a conjunt de metalls i percussió de la mà del francès Henry Tomassi (1901-1971), el Chorale and Alleluia(1954) del nord-americà Howard Hanson (1896-1981) o l’obertura Chester (1956) basada en un coral antic i escrita pel mestre estatunidenc  William Schuman (1910-1922). En totes elles, i més enllà de les diferències de llenguatges i o propostes, hi trobem nexes d’unió amb les marxes de Blanquer. No se si el mestre va conèixer les peces esmentades (potser no) però si que estava vivint els mateixos temps que aquelles.

     Tanmateix, i malgrat la gran aposta estètica i artística del mestre Blanquer, les marxes cristianes no gaudiren d’un gran ús als carrers festers fins ben avançada la dècada dels anys 70. De fet, a la història de la música per a Festa de Moros i Cristians, aquest fou el primer conflicte entre art i funcionalitat. Blanquer fou l’engegador d’aquest nou gènere fester tot escrivint una proposta estètica pensada per a la festa però no condicionada per ella. Hi havia una mena de compromís creatiu (que tant s’enyora avui en dia) interrelacionat amb el que artísticament estava passant al seu voltant. De fet, després de Salmo, Blanquer no escriuria una altra marxa cristiana fins passats 33 anys, quan estrenà a Alcoi la seua mítica Tino Herrera (1995).

Coda

     La història de la música escrita per a la Festa de Moros i Cristians és una història que naix de compromisos artístics i estètics amb la pròpia cronologia dels seus autors. La banalitat del seu ús i del seu abús ens pot portar a una situació irreversible pel que fa a la seua consideració cultural i artística. Estem fent festa, però estem mostrant, en alguns casos, obres d’art i cal que les oferim amb unes mínimes condicions de dignitat. Conrear allò que hem heretat és responsabilitat de tots. Necessitem fer d’aquesta festa no sols una excusa hedonista buida i superficial, sinó un segell d’identitat d’un poble. A l’educació, cal crear espais de coneixement del bagatge cultural que la festa de Moros i Cristians ens ha deixat. Estudiar el seu origen i la seua riquesa patrimonial ens farà conservar la seua essència i ajudarà a combatre els estereotips que sobre ella encara hi romanen a la cultura general.

José R. Pascual-Vilaplana

Barcelona, 28 de desembre de 2022

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

–          ALCARAZ, Juan Antonio (2002) «Cultura musical en la Fiesta». Edición de Textos del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos de Murcia 2002  Ed. UNDEF

–          ALCARAZ, Juan Antonio (2004) “La música en la fiesta” en Extra de Festes d’Ontinyent 2004 Ed. El Periòdic d’Ontinyent

–          ALCARAZ, Juan Antonio (2004) «Las Embajadas y la Fiesta alrededor del mundo» enPrograma de Festes d’Ontinyent 2004

–          ALCARAZ i SANTONJA, Albert (2006)  Moros i Cristians: una festa Ed. del Bullent, València

–          BARCELÓ VERDÚ, Joaquín (1971) Homenaje a la música festera. Editado en Sax.

–         ESTEVE PASTOR, Francisco (1981) “Aquí, la música” en Revista de Moros i Cristians Alcoi 1981

–          FERRANDO MORALES, Ángel Lluís (1996): “L’altra música festera” en Revista de Moros i Cristians Alcoi 1996

–          FRANCÉS SANJUÁN, Pedro J. (2001) El repertorio en la Fiesta de Moros y Cristianos (sin publicar, La música en la Festa de Moros i Cristians. I Encontre de Compositors, Muro 2001).

–          GÓMEZ I SOLER, Sergi (1999) “Festa grossa i dansar vell” en Revista de Festes d’Ontinyent 1999

–          LACUEVA OLCINA, Antonio J. (1990) José María Ferrero. Su pueblo, su música, su fiesta. Ed. Antonio Lacueva, Ontinyent.

–          LEÓN VIDAL, Pablo (2007) Socarrats de Cocentaina Ed. Ajuntament de Cocentaina

–          MANSANET RIBES, José Luís (2007) “Reflexiones sobre la Festa y su evolución” en Extra Sant Jordi 2007 Ed. Periódico Ciudad de Alcoy

–          MIRA, Ginés (1747) Fiestas Centenarias en Benilloba Ed. Facsímil

–          MIRÓ, Adrián (1984)  Amando Blanquer, en su vida y en su música Ed. Caja de Ahorros de Alicante y Murcia

–          MIRÓ, Adrián (2001)  Amando Blanquer, en su vida y en su música (II Parte) Ed. Caja de Ahorros del Mediterráneo

–          MUR PÉREZ, Gerardo (1982) Apuntes para la historia de la música en Cocentaina. Ed. Gráficas Ciudad, S.A. Alcoi

–          PASCUAL GISBERT, Joan Josep (2001) La música de Banda a Muro 1801-2001 Ed. Institut d’Estudis “Juan Gil Albert”

–          PASCUAL-VILAPLANA, José Rafael (2000) “De l’enyor, la tendresa i altres músiques…” en Revista de Festes de Muro 2000. Ed. Junta de Festes de Muro.

–          Ibid. (2000) “Las bandas de música: de la tradición a lo contemporáneo” en Eufonía nº 18 Ed. Graó, Barcelona.

–          Ibid. (2001) “Tres músics del meu poble” en II Centenari Música de Banda a Muro Ed. Unió Musical de Muro

–          Ibid. (2006) “La música para banda de Amando Blanquer Ponsoda” en Revista de Moros y Cristianos de Elda 2006

–          Ibid. (2008) “Aproximació a la marxa mora” en Revista Centenari Filà Marrocs de Muro Ed. Filà Marrocs de Muro

–          PÉREZ JORGE, Vicente (1979) La música en Ontinyent  Ed. Caixa Ontinyent

–          PICÓ, Miguel Ángel (1998) Vida y obra del compositor y editor de música festera, Miguel Picó Biosca. Ed. Chelcoip, Valencia.

–          PLA CANDELA, Vicente (1985) Reflexiones sobre la marcha mora  Ed. Caja de Ahorros Provincial de Alicante

–          RABADÁN MOLTÓ, Antonio (1995) Voluntat de fer…voluntat de ser. Conversaciones con José Pérez Vilaplana. Ed. Unió Musical Contestana, Cocentaina.

–          SALVÀ I BALLESTER, Adolf (1958) Bosqueig històric i bibliogràfic de les Festes de Moros i Cristians Ed. Instituto de Estudios Alicantinos

–          SELLÉS PÉREZ, Moisés (2004) Música y Músicos de Cocentaina Ed. Junta de Festes de Cocentaina

–          VALOR CALATAYUD, Ernesto (1988) Diccionario alcoyano de música y músicos. Ed. Llorens Libros, Alcoi (Alacant)

–          VAÑÓ SILVESTRE, Vicente (1982) Bocairente. Fiestas a San Blas Obispo y Mártir. Soldadesca, Moros y Cristianos. Ed. Comisión de Fiestas de San Blas.

–          VV.AA. (1982)  I Centenario de la Música Festera de Moros y Cristianos Ed. UNDEF

–          VV.AA. (1982)  “La filà Llana y la banda de música” Nostra Festa vol. I Ed. Associació de Sant Jordi d’Alcoi

–          VV.AA. (1982)  “La música Festera” Nostra Festa vol. III Ed. Associació de Sant Jordi d’Alcoi

–          VV.AA. (1992)  Historia de la Música de la Comunidad Valenciana Ed. Levante EMV