-
Article publicat a: EINES Nº 30. IES “Pare Vitòria” d’Alcoi (2023) Dossier “De música i músics” El naixement de la música per a la Festa de Moros i Cristians i la seua contextualització estètica. Pròleg Sortir al carrer dels nostres pobles i escoltar un pasdoble, una marxa mora o una marxa cristiana és tan habitual que no ens aturem a pensar com és que això forma part de la nostra memòria cultural, i molt menys, com naix aquest gènere musical que configura una de les essències artístiques més importants de la Festa de Moros i Cristians. Aquestes manifestacions festívoles a mig camí entre la litúrgia, el teatre de carrer i l’hedonisme més cru, són el resultat de l’amalgama de diverses tradicions: les cerimònies de soldadesca nascudes al segle XVII, els auto sacramentals en forma de teatre o dansa que es mullen dels diferents esdeveniments històrics que ocorren a cada lloc i la revisió “romàntica” de la pròpia festa a finals del XIX que influencia les seues vestimentes i la seua cronologia d’actes. Durant els primers anys del segle XIX, es produeix un paral·lelisme fonamental entre la pròpia festa moro-cristiana i l’evolució de les bandes de música. És coneguda la participació de la Banda de Milicians que hi havia a Alcoi (antecedent de l’actual Banda Primitiva) a les Festes de Moros i Cristians de 1817. Aquella incursió de les bandes a la Festa, prompte seria imitada per altres localitats i fins i tot arribaria a convertir-se en un fet habitual. Ja a l’any 1840 el Diario de Alcoy del 16 d’abril destacava: “Las Bandas que acompañaban los actos de la Gloria iban tocando marchas guerreres”. Era quasi inevitable que sorgira la necessitat d’escriure música “ad hoc” per a la Festa, doncs sempre s’utilitzaven altres obres importades com marxes militars, marxes guerreres… Aquesta música que els compositors imaginaren i crearen per ser acompanyament sonor de les festes de Moros i Cristians es va veure mullada de l’entorn estètic de l’època i dels gustos i/o tendències que els temps hi portaven. Amb aquest text tractarem de comentar tot un seguit de concordances entre la música que es començava a crear per a la festa i les tendències musicals de cada època, tot estructurant els comentaris a través dels tres ritmes principals: el pasdoble, la marxa mora i la marxa cristiana. EL PASDOBLE a la Festa de Moros i Cristians Potser el primer tipus de música que utilitzaren els compositors de finals del XIX per a escriure composicions destinades a les Festes de Moros i Cristians fou un gènere forà a la pròpia festa: el pasdoble. El pasdoble té el seu origen entre el passa carrer barroc (la passacaglia italiana) i la “tonadilla” andalusa del segle XVII, però eminentment és un ritme ternari per a ballar i, en ocasions binari, per a ser cantat. Relacionades amb ell hi trobaríem gèneres com la Passacaglia barroca. Amb la influència de les bandes napoleòniques i amb la moda afrancesada, molt prompte s’escoltaren els “pas-redoublés” que ens feien marxar en ritme binari, tot adaptant com a estructura una altra dansa francesa: el Minué, però ara en compàs binari. Aquesta barreja d’influències fa que el pasdoble del segle XIX presente una variada tipologia: des d’aquells escrits a ritme ternari, els de ritme binari, o fins i tot, els mixtes (tot barrejant els dos ritmes anteriors). La Festa adoptà com a propis alguns pasdobles que mantenien trets ben comuns amb els pasdobles que s’utilitzaven als balls de saló o d’aquells que eren pensats per les sarsueles i operetes. Això sí, el tret militar sempre apareixia reflectit en la rítmica d’alguna de les seues parts, per allò d’ajudar a que foren més adients per a les desfilades. D’aquesta guisa, pensem que foren creats per a la festa pel fet que als seus títols hi trobem referències d’aquesta tradició. Serien exemple: Moro Guerrero (mitjans segle XIX) del contestà Manuel Ferrando González (Cocentaina, 1841 – Ontinyent, 1908 ), La primera diana (1880) o Mahomet(1882) de l’alcoià Juan Cantó Francés (Alcoi, 1856- Madrid, 1903), El árabe (1883, de Agustín Vte. Payá Pericas, 1852-1919), La diana del panterri (1886, de Juan Cantó Francés), Mohamet (1886, de Camilo Pérez Laporta), El nuevo castillo (1895, de José Seva Cabrera 1865-1922), Azarach (1895, de Juan Cantó Francés),El Moro Muza (1902, de José Mª Ferrando Reig, 1878-1910), Paso a la Morería (de Rafael Esteve Nicolau)… LA MARXA MORA Però l’estètica cultural des de finals del segle XVIII aportà una moda fonamental per l’evolució de la Festa de Moros i Cristians i per la seua música: l’orientalisme. Cal definir que aquest terme no sols es refereix a l’àmbit purament geogràfic de l’Orient (vist des de la perspectiva europea) sinó també a tot allò que podríem anomenar exòtic i/o llunyà. La literatura, la música o l’arquitectura es mullaren d’aquesta tradició en emular aspectes diferents als que són propers i que en el cas espanyol, responia a un retorn al passat musulmà. Si ens centrem a l’àmbit musical és curiós analitzar un dels primers contactes entre la música de banda turca i la europea a principis del segle XIX. En 1828, el músic italià Giuseppe Donizetti (1788-1856), germà del reconegut compositor d’òperes Gaetano Donizetti (1797-1848), fou anomenat Instructor General de Música de l’Imperi Otomà, a instàncies del sultà Mahmud II (1808-1839). Aquest fet propicià el contacte de les bandes militars i dels autors europeus amb el món protocol·lari turc encapçalat per la famosa Banda dels Geníssers, els quals, des dels seus orígens medievals, marxaven pel carrer tot emprant timbals sobre plataformes amb rodes. Les desfilades actuals de les entrades de Moros i Cristians mantenen aquesta estètica provinent de Turquia. El sultà Abdülmecit I (1823-1861), successor de son pare Mahmud II, encarregà a diversos prestigiosos compositors, la composició de diferents obres per a les seues bandes militars. Entre elles: Marcia per il Sultano Abdul Medjid (1829) de Gaetano Donizetti, la Grande Paraphrase de la marche de Donizetti composée pour Sa Majesté le Soultan Abdul Mejid-Khan (1848) de Franz Liszt (1811-1886) o la Marcia per il Sultano Abdul Medjid (1852) de Gioachino Rossini (1792-1868). Eixa moda d’escriure música amb caires exòtics la trobem amb peces tan conegudes com la Persischer Marsch op.289 (Marxa Persa, 1864) o la Egyptischer Marsch (Marxa Egípcia, 1869) op.335 escrites per Johann Strauss fill (1825-1899) La primera fou dedicada al Sha de Pèrsia Nasereddin Sha Kayar i es feu versió bandística en 1873 a Viena. La segona obra fou estrenada a la inauguració del Canal de Suez en 1869. Aquesta connexió entre els dos mons dona origen a un dels monuments bandístics del segle XIX, la gran marxa Orient et Occident (1869) del francès Camille Saint-Saëns (1853-1921) estrenada a Paris i interpretada a la inauguració del esmentat canal. En ella, es reflexa la fusió entre els procediments compositius europeus i les melodies monòdiques de caire orientalitzant en una partitura de gran factura artesanal. A Espanya, la Música Alhambrista (anomenada així per la musicologia en referència al passat musulmà de la Península) donà origen a diverses partitures orquestrals de gran rellevància com poden ser La conquista de Granada (1850) del navarrès Emilio Arrieta (1823-1894), El adiós de Boabdil a Granada (1860) del valencià Salvador Giner (1832-1911), En la Alhambra (1888) de Tomás Bretón (1850-1923), l’òpera El último abencerraje (1889) del tortosí Felip Pedrell (1841-1922), Los gnomos de la Alhambra (1889) de Ruperto Chapí o fins i tot el famós Recuerdos de la Alhambra (1896) del guitarrista castellonenc Francisco Tárrega (1852-1909). I pel que fa a la banda, d’aquesta època comptem amb una de les pàgines més importants de la literatura bandística: la suite La Corte de Granada (1873) del mestre de Villena Ruperto Chapí (1851-1909), subtitulada com a “fantasia morisca”. Entrat el segle XX, hi trobem un bon grapat de partitures per a banda que continuen aquesta tradició destacant el Sélamlik, op.48 del francès Florent Schmitt (1906), las Escenas Árabes (1913) del gallec Reveriano Soutullo (1880-1932), o les Three Arabian Dances (1919) de la compositora anglesa Amanda Ira Aldridge (1866-1956), una cantant negra que publicava sota el pseudònim de Montague Ring. És evident, doncs, que el naixement de les marxes mores a finals del segle XIX s’emmarca en una tradició estètica molt marcada. I sí, potser es pensarien per ser utilitzades per a la Festa de Moros i Cristians, però també és cert que responien a una moda de creació artística. La música per a la Festa és també, en la seua història, un reflex d’allò que envolta culturalment a la societat. La influència orientalitzant la trobem amb partitures com l’escena àrab El canto del Moro de 1899 escrita per l’alcoià José Espí Ulrich (1849-1905). Tanmateix, el terme marxa mora referit a una peça per a banda i que tinga com a missió ser acompanyament de desfilades, no es troba fins ja entrat el segle XX. Però, curiosament, en 1892 hi trobem una obra subtitulada com a marxa mora (maurischer marsch) a Alemanya. Es tracta d’una part instrumental de l’òpera Boabdil, der letze Maurenkönig (Boabdil, l’últim rei moro) op.49 escrita pel compositor polonès Moritz Moszkowski (1854-1925). Aquest prestigiós pianista i professor del Conservatori Superior de París (fou mestre de Joaquín Turina) es recolzà amb la tradició alhambrista i escrigué aquesta òpera basada en la història de Boabdil. Un dels primers números instrumentals de l’obra s’anomena maurischer marsch (marxa mora). Aquesta partitura tingué un gran ressò, quasi més que l’òpera sencera. De fet, prompte s’escrigué una versió per a banda i fou enregistrada per una de les bandes més prestigioses de tot el segle XX: la Goldman Band de Nova York dirigida per un dels seus fundadors, el mestre Edwin Franko Goldman (1878-1956). L’enregistrament fou publicat en un disc del conegut segell Victor en 1923. Les primeres peces escrites per a les ostes musulmanes, escrites als primers anys dell segle XX, eren subtitulades com marxes àrabs i no, marxes mores: Benixerraix (1904), La Canción del Haren (1907) o Abd-del-Azis (1908) de Camilo Pérez Laporta (1852-1917). Fins i tot, encontren denominacions més acurades com marcha abencerraje a l’0bra A ben Amet (1907). I de nou, a la música escènica, podem trobar una marxa mora: en 1905, el compositor de Sueca, José Serrano Siméon (1873-1941) estrenava a Madrid la seua sarsuela Moros y Cristianos on hi ha una marxa mora, al segon número de la partitura. L’èxit d’aquesta música proporcionà que fos elegida com acompanyament del fèretre del mestre Serrano el dia del seu soterrani. L’evolució de la pròpia festa, les seues desfilades i la seua estètica renovada al segle XX, portaria la denominació comuna de marxa mora amb algun que altre exemple de denominacions intermèdies: pas moro, marcha muslímica…. La idea actual de la marxa mora és un resum de totes aquestes peces iniciàtiques amb la intenció de reflectir, de forma sonora, un ambient orientalitzant. LA MARXA CRISTIANA Les marxes cristianes a la Festa surten quasi per una evolució natural. En un principi alguns pasdobles eren acompanyats de timbals per fer-los més marcials i més propicis per a les entrades de les hostes cristianes. De tal guisa, es pot llegir com es demanen timbals per acompanyar el pasdoble El Desichat (1930) d’Emilio Moreno Roca (Toledo, 1909 – Mallorca, 1974) en l’entrada d’Alcoi de 1956: “…En 1956 la música de Rafol de Salem era la banda oficial de la Filà Cides, y ésta, propone que se interprete en la entrada el pasodoble El desichat, pero con la original idea de que se toque agregando una parte de timbales. Al no disponer esta agrupación de timbales propios, se alquilan a la Banda Primitiva de Alcoy. Para su arrastre se demanda la participación de dos jóvenes de la Casa de Beneficencia a los que se recompensa con 25 pesetas a cada uno por su colaboración”. (VV.AA. Nostra Festa Vol.III Ed. Associació de Sant Jordi, 1982). Potser l’obra preconitzadora de la marxa cristiana siga el pasdoble Julio Pastor (1954) del mestre Amando Blanquer Ponsoda. Aquest pasdoble va dedicat a l’empresari alcoià que becà el mestre Blanquer (que va treballar a les oficines de Textiles Pastor d’Alcoi) per poder estudiar els primers anys al Conservatori de València amb el mestre Manuel Palau. El trio d’aquest pasdoble està pensat com un coral de trompes que li confereix un caràcter litúrgic a més d’un peculiar timbre instrumental que era molt rar escoltar a l’època ja que no hi havia massa trompes a les bandes populars i era poc habitual que els compositors dedicaren un episodi melòdic per a un conjunt d’aquests instruments. Tanmateix la primera marxa cristiana com a tal no arriba fins a 1958, any en el qual el mestre Blanquer signa la partitura d’Aleluya a València i estrena l’obra als carrers d’Alcoi sense massa èxit popular. Aquesta marxa dedicada a la Capitania de la Filà Vascos d’Alcoi marca l’inici d’una nova tipologia musical per a la festa. La idea era recuperar el coral medieval i adaptar-lo a la festa tot emprant les diferents paletes sonores de la banda. Aquest propòsit es continuà amb la segona marxa cristiana del mestre alcoià titulada Salmo (1962) i en aquest cas, la influència de la litúrgia afecta fins i tot a l’estructura instrumental, tot dividint la banda en una antífona i un coral que simbolitza la resposta del poble, tal i com ocorre a la salmòdia clàssica. Aquestes dues aportacions artístiques al món del repertori bandístic tot i haver sortit en relació a la festa de Moros i Cristians, responen també a una moda estètica de mitjans del segle XX i que es coneix com a Neoclassicisme, en la qual, molts autors basen les seues obres en autors o melodies antigues. D’aquesta forma hi trobem altres peces de caire coral escrites per a banda en esta època com podrien ser Psalm for Band op. 53 (1952) del nord-americà Vincent Persichetti (1915-1987), les Fanfares Liturgiques (1952) escrites per a conjunt de metalls i percussió de la mà del francès Henry Tomassi (1901-1971), el Chorale and Alleluia(1954) del nord-americà Howard Hanson (1896-1981) o l’obertura Chester (1956) basada en un coral antic i escrita pel mestre estatunidenc William Schuman (1910-1922). En totes elles, i més enllà de les diferències de llenguatges i o propostes, hi trobem nexes d’unió amb les marxes de Blanquer. No se si el mestre va conèixer les peces esmentades (potser no) però si que estava vivint els mateixos temps que aquelles. Tanmateix, i malgrat la gran aposta estètica i artística del mestre Blanquer, les marxes cristianes no gaudiren d’un gran ús als carrers festers fins ben avançada la dècada dels anys 70. De fet, a la història de la música per a Festa de Moros i Cristians, aquest fou el primer conflicte entre art i funcionalitat. Blanquer fou l’engegador d’aquest nou gènere fester tot escrivint una proposta estètica pensada per a la festa però no condicionada per ella. Hi havia una mena de compromís creatiu (que tant s’enyora avui en dia) interrelacionat amb el que artísticament estava passant al seu voltant. De fet, després de Salmo, Blanquer no escriuria una altra marxa cristiana fins passats 33 anys, quan estrenà a Alcoi la seua mítica Tino Herrera (1995). Coda La història de la música escrita per a la Festa de Moros i Cristians és una història que naix de compromisos artístics i estètics amb la pròpia cronologia dels seus autors. La banalitat del seu ús i del seu abús ens pot portar a una situació irreversible pel que fa a la seua consideració cultural i artística. Estem fent festa, però estem mostrant, en alguns casos, obres d’art i cal que les oferim amb unes mínimes condicions de dignitat. Conrear allò que hem heretat és responsabilitat de tots. Necessitem fer d’aquesta festa no sols una excusa hedonista buida i superficial, sinó un segell d’identitat d’un poble. A l’educació, cal crear espais de coneixement del bagatge cultural que la festa de Moros i Cristians ens ha deixat. Estudiar el seu origen i la seua riquesa patrimonial ens farà conservar la seua essència i ajudarà a combatre els estereotips que sobre ella encara hi romanen a la cultura general. José R. Pascual-Vilaplana Barcelona, 28 de desembre de 2022 BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: – ALCARAZ, Juan Antonio (2002) «Cultura musical en la Fiesta». Edición de Textos del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos de Murcia 2002 Ed. UNDEF – ALCARAZ, Juan Antonio (2004) “La música en la fiesta” en Extra de Festes d’Ontinyent 2004 Ed. El Periòdic d’Ontinyent – ALCARAZ, Juan Antonio (2004) «Las Embajadas y la Fiesta alrededor del mundo» enPrograma de Festes d’Ontinyent 2004 – ALCARAZ i SANTONJA, Albert (2006) Moros i Cristians: una festa Ed. del Bullent, València – BARCELÓ VERDÚ, Joaquín (1971) Homenaje a la música festera. Editado en Sax. – ESTEVE PASTOR, Francisco (1981) “Aquí, la música” en Revista de Moros i Cristians Alcoi 1981 – FERRANDO MORALES, Ángel Lluís (1996): “L’altra música festera” en Revista de Moros i Cristians Alcoi 1996 – FRANCÉS SANJUÁN, Pedro J. (2001) El repertorio en la Fiesta de Moros y Cristianos (sin publicar, La música en la Festa de Moros i Cristians. I Encontre de Compositors, Muro 2001). – GÓMEZ I SOLER, Sergi (1999) “Festa grossa i dansar vell” en Revista de Festes d’Ontinyent 1999 – LACUEVA OLCINA, Antonio J. (1990) José María Ferrero. Su pueblo, su música, su fiesta. Ed. Antonio Lacueva, Ontinyent. – LEÓN VIDAL, Pablo (2007) Socarrats de Cocentaina Ed. Ajuntament de Cocentaina – MANSANET RIBES, José Luís (2007) “Reflexiones sobre la Festa y su evolución” en Extra Sant Jordi 2007 Ed. Periódico Ciudad de Alcoy – MIRA, Ginés (1747) Fiestas Centenarias en Benilloba Ed. Facsímil – MIRÓ, Adrián (1984) Amando Blanquer, en su vida y en su música Ed. Caja de Ahorros de Alicante y Murcia – MIRÓ, Adrián (2001) Amando Blanquer, en su vida y en su música (II Parte) Ed. Caja de Ahorros del Mediterráneo – MUR PÉREZ, Gerardo (1982) Apuntes para la historia de la música en Cocentaina. Ed. Gráficas Ciudad, S.A. Alcoi – PASCUAL GISBERT, Joan Josep (2001) La música de Banda a Muro 1801-2001 Ed. Institut d’Estudis “Juan Gil Albert” – PASCUAL-VILAPLANA, José Rafael (2000) “De l’enyor, la tendresa i altres músiques…” en Revista de Festes de Muro 2000. Ed. Junta de Festes de Muro. – Ibid. (2000) “Las bandas de música: de la tradición a lo contemporáneo” en Eufonía nº 18 Ed. Graó, Barcelona. – Ibid. (2001) “Tres músics del meu poble” en II Centenari Música de Banda a Muro Ed. Unió Musical de Muro – Ibid. (2006) “La música para banda de Amando Blanquer Ponsoda” en Revista de Moros y Cristianos de Elda 2006 – Ibid. (2008) “Aproximació a la marxa mora” en Revista Centenari Filà Marrocs de Muro Ed. Filà Marrocs de Muro – PÉREZ JORGE, Vicente (1979) La música en Ontinyent Ed. Caixa Ontinyent – PICÓ, Miguel Ángel (1998) Vida y obra del compositor y editor de música festera, Miguel Picó Biosca. Ed. Chelcoip, Valencia. – PLA CANDELA, Vicente (1985) Reflexiones sobre la marcha mora Ed. Caja de Ahorros Provincial de Alicante – RABADÁN MOLTÓ, Antonio (1995) Voluntat de fer…voluntat de ser. Conversaciones con José Pérez Vilaplana. Ed. Unió Musical Contestana, Cocentaina. – SALVÀ I BALLESTER, Adolf (1958) Bosqueig històric i bibliogràfic de les Festes de Moros i Cristians Ed. Instituto de Estudios Alicantinos – SELLÉS PÉREZ, Moisés (2004) Música y Músicos de Cocentaina Ed. Junta de Festes de Cocentaina – VALOR CALATAYUD, Ernesto (1988) Diccionario alcoyano de música y músicos. Ed. Llorens Libros, Alcoi (Alacant) – VAÑÓ SILVESTRE, Vicente (1982) Bocairente. Fiestas a San Blas Obispo y Mártir. Soldadesca, Moros y Cristianos. Ed. Comisión de Fiestas de San Blas. – VV.AA. (1982) I Centenario de la Música Festera de Moros y Cristianos Ed. UNDEF – VV.AA. (1982) “La filà Llana y la banda de música” Nostra Festa vol. I Ed. Associació de Sant Jordi d’Alcoi – VV.AA. (1982) “La música Festera” Nostra Festa vol. III Ed. Associació de Sant Jordi d’Alcoi – VV.AA. (1992) Historia de la Música de la Comunidad Valenciana Ed. Levante EMV -
La cultura autèntica naix de l’amor tribal que u sent pel lloc on a obert els ulls. Un amor que s’alimenta, a més a més, si la vida es desenvolupa a un ambient familiar on el conreu d’allò autòcton es mulla de normalitat i de quotidianitat. D’aquesta guisa, tal dia com avui, un cinc de gener de fa cent anys venia al món a Muro, el mestre Rafael Alcaraz Ramis. La seua família, els fusters, era coneguda per tenir diversos músics i músiques al seu si que interpretaven tant instruments de plectre com de vent en rondalles i bandes de música. La música tradicional i la música de banda fou l’ambient sonor de la infantesa del mestre en la qual s’inicia al solfeig de la ma de sa mare, “la tia Manuela”. El cornetí i la tuba el portaren a ser membre de la Música Nova de Muro, però el piano sempre havia estat un anhel per aquell jove músic. De fet, estudià aquest instrument amb el mestre alcoià Gregorio Casasempere Juan i convalidà el seu títol professional al Conservatori de València. Conclosa l’esgarrifosa Guerra Civil, decideix presentar-se a les oposicions de sergents músics amb la tuba. Aconseguida la plaça militar, es matriculà al Conservatori Superior de Madrid per estudiar composició de la ma de Ricardo Dorado i Victoriano Echevarría, dues de les personalitats més importants de la música bandística espanyola. Després d’aquest període, ingressà com a Capità Director Músic de l’Exèrcit tot sent director de bandes militars a Lorca, València i, finalment, a Salamanca, on treballà també com a professor del conservatori. En jubilar-se de la vida militar, en 1984, s’instal·là a Muro on va dirigir la banda durant uns anys i desenvolupà una activitat musical ben enriquidora per al poble i per a molts de nosaltres. Va voler recuperar la tradició de cantar la missa de Santa Cecília i, amb els membres de la banda, cantàvem la Segona Missa Pontifical de Lorenzo Perossi, amb arranjaments per a orgue i vents que el propi mestre va elaborar. Aquells assajos plens d’informació m’omplien de goig per veure com aquell home era capaç de conèixer cada nota de la partitura quan algú s’equivocava i, des del piano, tocava i cantava tot. Realment sortíem d’allà bocabadats. D’aquella experiència naixia, uns anys més tard, la Compañía Lírica Maestro Alcaraz, motivada pel bon amic Antonio Olcina (que tant estima la música lírica i que ha fet de tenor en tantes produccions). Així es recuperà a Muro la tradició de fer sarsuela i molts joves de la banda ens enamoràrem del gènere: El huésped del Sevillano, El último romántico, La del Soto del Parral… Quines experiències i quines vivències sempre amb l’atenta orella del mestre Alcaraz que feia de motor musical de tots aquets projectes. “Tan de bo hagués pogut dedicar-me a ser concertista de piano, però a la postguerra no era una tasca fàcil”, em comentava moltes vesprades quan anava a sa casa a rebre classes d’harmonia. Conserve encara els exercicis a quatre claus del quadern Ejercicios de Harmonía de V. de Arín y P. Fontanilla que el mestre em corregia amb bolígraf roig i assegut al piano donant-me més explicacions de les que un jove músic de tretze anys podia entendre. Així i tot, era un goig veure’l acaronar les tecles del seu piano de cola decorat amb un preciós mantó de Manila. “Has berenat?, em preguntava totes les vesprades la seua dona Tere, sempre tan exquisida en el tracte i amb un tarannà tan casolà. A ella li va dedicar una de les pàgines més belles que va escriure, el preludi per a piano A Tere. Muro ha estat una font d’inspiració i d’energia pel treball del mestre. No en va, i tot estar sempre fora del poble, recuperà i arranjà musiques fonamentals del folklore i la cultura mureres com ara L’Aurora que es canta la nit del dissabte de resurrecció, les Danses de Palacio, que es ballen durant la festa del Corpus al voltant del Palau de la Senyoria (construït pel comte de Cocentaina) des de l’època medieval, o el propi Himne a la Mare de Déu dels Desemparats, composició del mestre local Rafael Esteve Nicolau i arranjat per a banda per Rafael Alcaraz Ramis. En la seua tasca com a compositor ens deixà un patrimoni ben nombrós de peces per a banda on destaquen quatre obres simfòniques com són: Preludio y Escena. Obra escrita originàriament per a orquestra i que serví de treball de graduació de composició al Conservatori de Madrid. El tribunal proposava un text, i el compositor havia d’escriure un preludi instrumental i una escena lírica sobre aquest. Paisajes de la Reconquista. Poema Simfònic escrit per encàrrec del II Congrés Nacional de la UNDEF (Unión Nacional de Entidades Festeras) i que es celebrà a Ontinyent en 1985. Aquest congrés al voltant de la festa de Moros i Cristians encarregà a diversos compositors, obres simfòniques per a banda que estigueren basades en la història moro-cristiana de les nostres terres. El mestre Alcaraz escrigué un poema bellíssim que portava com a títol original: De l’Alqueria a Muro, el camí que recorria cada dia entre sa casa de Muro i la de la seua dona a L’Alqueria d’Asnar: un camí bordejat d’hortes, de camps de fruita i algunes oliveres, en una plana envoltada per la Penya del Rellotge (com coneixem a Muro el cim del Benicadell) i la Serra de Mariola. A banda de l’obra de Rafael Alcaraz, per a aquest congrés s’escrigueren partitures com la Suite Arábiga de Rafael Talens, les Impresiones Festeras de Bernardo Adam Ferrero, el Diptic per a banda: Occident i Orient de Luis Blanes Arques i s’estrenà la Fantasia Muladiana de José Mª Ferrero Pastor. Suite Idílica (1997). Aquesta suite naix de un conte que Rafael Alcaraz escoltava als seus avis i que tenia a veure amb un tractant de ramats que, després de fer negocis a la Fira de Cocentaina, perd les alforges plenes de diners a un bancal de la pedania murera de Turballos, a l’ombra de la Serra del Benicadell. Aquella història que parla tant del trellat i el sentiment de les nostres gents, amb personatges com el tio Pep i la tia Celidònia, li porta a escriure una mena de música narrativa, plena de recursos tímbrics i expressius que ens recorda a un Pere i el llop de Prokofiev, però amb una història molt de la terreta. Aquellos tiempos (2000). En la seua estada a Madrid, com a estudiant i com a militar, el mestre Alcaraz treballà en moltes sales de festa de l’època tot acompanyant al piano diferents orquestres i cantants. En aquesta suite recorda aquells temps a ritme de fox-trot, samba, swing… una mena de testimoni musical trencador amb el formalisme que, segons el mestre, els obligava a l’època. Però, com no podia ser d’altra manera, la festa de Moros i Cristians que formava part de la seua cultura autòctona, li feu escriure un bon grapat de pasdobles i marxes que són tot un símbol del patrimoni bandístic del nostre poble. Pasdobles com Turballos (Premi del Concurs de l’Ajuntament d’Alcoi en 1962) Rafel el fuster, Fontanares, Gayanes, Ponciano, El llop, Pepito el Moliner, Peixcadors i Llauradors del Palamó, Irenita, José Rafael, Manolo Raca, La Pequeña Ana, Bodas de Oro, Kissel, …. o el bellíssim Añorando a Muro, escrit a Salamanca en 1972 i on, de forma molt evocadora, descriu l’estima per la seua terra natal. Marxes Mores com Alka-Raz (1964, nom posat pels músics de la Banda de Muro), Fátima o Moros del Rif (Premi del Concurs de Música Festera d’Otinyent en 1982) Marxes Cristianes com El pirata Olcina o El Masero Juan Ramis. Marxes militars com ara Benataire, Pequis,… Himnes com ara Himno de la División de Infantería Maestrazgo nº31 o Himno del Regimiento de Infantería Guadalajara nº20. En els darrers anys de vida del mestre, vaig tenir la sort de gaudir, no sols de les seues ensenyances, sinó també de la seua amistat. Recorde les xarrades a sa casa (em telefonava i em deia: “Què no vens?, estàs massa ocupat sempre…”) o al cotxe mentre m’acompanyava, en moltes ocasions, als assajos amb l’Orquestra Simfònica d’Albacete. Em contava els anys a Madrid, les classes amb el seu admirat i enyorat mestre Ricardo Dorado (quines classes de contrapunt més interessants amb la mítica Suite Alicantina), les tertúlies que feia durant l’estiu mentre residia al seu apartament de Cullera i on coincidia amb mestres amics seus com ara Amando Blanquer, Miguel Asins Arbó, Bernardo Adam Ferrero o Rafael Talens (qui pogués escoltar aquelles xerrades al voltant d’una taula!). El mestre em confessà que, malgrat la sort d’una formació exhaustiva i ben treballada, sentia que els havien privat de coneixements que els haguessin obert molt més els ulls. “L’academicisme estricte ens donava eines de treball molt fermes però unidireccionals, doncs ens va fer perdre altres perspectives”, em comentava quan fèiem tertúlies al voltant de partitures tan clàssiques (era un amant de la música no operística de Verdi) com contemporànies. Durant els cursos de direcció que vaig organitzar en el meu període com a director de la Banda de Muro, el mestre Alcaraz venia a escoltar les classes dels mestres convidats amb una llibreta menuda. “Tant de bo ens hagueren explicat alguna cosa de tècnica de direcció quan érem estudiants… Ens deien que amb aprendre a compondre ja podíem dirigir,… ens van enganyar com a caragols…”, em deia després de les classes. En març de 2001, i dins dels actes del II Centenari de Música de Banda a Muro, el mestre Alcaraz va rebre un merescut i emotiu homenatge al seu poble, amb un concert dedicat a la seua música i un passa carrer on diverses bandes de la comarca, interpretaren composicions seues. El mestre ens deixà un 28 d’octubre de 2002, degut a les seqüeles d’una caiguda fortuïta mentre collia figues a l’horta del seu cosí, en el camí de l’Alqueria a Muro: senzillesa per nàixer i per morir. La cultura dels nostres pobles necessita de figures com les de Rafael Alcaraz Ramis: un home que es va esforçar per sortir de la comoditat i preparar-se de forma contundent per fer allò que estimava; un home que mai va oblidar d’on venia i va treballar per ressaltar, mantenir i promocionar, tot allò que tenia de bo la seua cultura de bressol; un home que va saber reflexionar i es va saber adaptar amb l’experiència de la vida a allò que l’envoltava. Enmig polítiques culturals tan tancades com les actuals on l’esnobisme es fa marca i on es premia més la popularitat que la qualitat, revisar el treball de personalitats com Rafael Alcaraz ens demostra que fer cultura és molt més que seguir tendències o fer campanyes de promoció buides. En el seu centenari, amb el seu record, és bon moment per pensar que fem amb les bandes i la cultura dels nostres pobles. Estimat “Rafelito”, admirat mestre, gràcies pel teu legat. Seguim sense oblidar-te. José R. Pascual-Vilaplana Cocentaina, 5 de gener de 2024 -
Hace ya algunos años, en un espacio de noticias en televisión, anunciaban un gran avance de la ingeniería: habían creado un robot capaz de tocar un Capriccio de Paganini al violín. Escuchando aquella noticia y viendo lo que nos mostraba pensé que, todo aquello estudiado e investigado para poder hacer realidad aquella proeza, era, realmente, el gran valor de lo conseguido. De todo lo aprehendido, ahora se podría hacer uso en otros menesteres más pragmáticos: cirugías, informática, telecomunicaciones, …. Que un robot ejecutara una partitura (entiéndase ejecutar en su justo término), era del todo absurdo, pues no hay nada mejor que escuchar la música interpretada por una persona. La ingeniería no tiene capacidad de reproducir la maravillosa y sublime imperfección del ser humano. Sin embargo, los avances científicos, siempre nos pueden ayudar a desarrollar y canalizar nuestras potencialidades. El problema surge cuando estos progresos anulan el valor del ser humano. Las redes sociales y la comunicación digital han ocasionado una transformación radical en las relaciones humanas. En lugar de ver grupos de jóvenes hablando en un parque o amigos y familias sentados alrededor de una mesa conversando, el paisaje visual nos ofrece un conjunto de cabezas bajadas mirando una pantalla mientras los dedos, de forma frenética y nerviosa, construyen mensajes cortos, rápidos, insulsos, baladíes, en ocasiones con faltas de ortografía y sin ningún respeto a la sintaxis. Bajar la cabeza ante alguien o ante algo, en alguna situación, se podría analizar como un gesto de respeto, pero en este caso, más bien, es todo un símbolo de sumisión y de esclavitud. Utilizar el lenguaje, escrito o hablado, sin corrección ni precisión, es el inicio de la incomunicación. Mirarse a los ojos para hablar y hacerlo con lógica y sinceridad tal vez sea una vía inmejorable para el entendimiento, el razonamiento, la tolerancia y el respeto. Si la educación de las futuras generaciones está sujeta al falso impulso renovador que reduce las materias humanísticas en los planes de estudio, estamos abocados a un fracaso cultural estrepitoso en donde se confunda estudiar con aprender. Tan importante es proveerse de recursos y de capacidades cognitivas y de desarrollo, como el hecho de saber cómo y para qué utilizarlas. Y si antes se valoraba la influencia que podían verter en la sociedad las obras de Da Vinci, Miguel Ángel, Goya, Segrelles, Miró, Homero, Joanot Martorell, Shakespeare, Dante, Cervantes, Miguel Hernández, Vicent A. Estellés, Emilia Pardo Bazán, Mercè Rodoreda, Bach, Mozart, Beethoven, Tchaikovsky, Stravinsky, Falla, Blanquer, Gérard Grisey, Sofia Gubaidulina, Billy Wilder, John Ford, Buñuel, Stephen Frears o Sofia Coppola, ahora se llama “influencers” a personajes cuyo oficio, en el mayor de los casos, es nutrir la banalidad y alimentar el culto a la falta de esfuerzo. Tal vez sea que, estos “influenciadores” sean poseedores de una inteligencia artificial incomprensible para los que, de forma ilusa, seguimos buscando la inteligencia natural. Recuerdo siempre una frase de mi querido y admirado maestro Amando Blanquer: “Después de haber realizado mi periplo por Europa aprendiendo todo lo referente a los nuevos sistemas de composición, me encerré a escribir música en mi casa. Y durante semanas, todo lo que escribía acababa en la papelera. Un día me di cuenta de que en los últimos años me había preocupado en buscar el cómo, pero me faltaba encontrar el qué…”. Pues sí, no solo en la ciencia, también en el arte, asistimos a una especie de bajada de cabeza que antepone el prestigio social y estético al auténtico valor artístico. ¿Qué puede aportar el arte a la sociedad actual? Dice Hayden Keys (Londres, 1985): “…el arte me hace salir adelante, creo en el arte, aunque él es escéptico conmigo…”. La oferta cultural de nuestros días o los medios de comunicación masivos buscan aquello que se vende fácil. Se baja la cabeza ante lo que da dinero momentáneo sin pensar en su valor de futuro. Tras la pandemia, se adivina un reforzamiento general de aquel mítico “carpe diem” y nos recuerda el mensaje del famoso villancico de Juan del Encina (s.XVI): “Hoy comamos y bebamos, y cantemos y holguemos, que mañana ayunaremos…”. Tal vez sea una buena manera de afrontar el miedo a lo venidero, pero no es menos cierto que, en el ámbito cultural, alimenta la involución del uso del arte en la construcción de una sociedad contemporánea. Ante ello, observamos, como siempre, tendencias confrontadas de forma absurda en lugar de opciones diversas que puedan complementarse. La globalización no es aceptar el todo vale, sino el ser capaces de reconocer otros valores y perspectivas que nos puedan aportar un crecimiento personal. El esfuerzo por el conocimiento nos hará una sociedad con más criterio de razonamiento y, por ende, más libre. Claudicar ante lo fácil nos conducirá a un paisaje de vagancia intelectual un tanto peligrosa. Sin embargo, el placer por evolucionar y seguir creciendo debería ser el objetivo principal de unos planes de estudio que trabajasen, de forma eficiente, el uso de las diversas capacidades y potencialidades del individuo para la construcción íntegra del ser humano. Me siento incapaz de evaluar la necesidad y relevancia de la inteligencia artificial. Supongo que, como todo avance técnico, podrá tener un uso beneficioso en distintos ámbitos de la vida. Sin embargo, la diferencia entre lo artificial y lo artificioso puede ser la sutileza con la que alimentar la tentación del engaño. Espero y deseo que los responsables de organizar la educación de nuestras futuras generaciones piensen en las materias humanísticas como complemento necesario e indisociable a las técnicas. No sé si conseguiremos levantar más cabezas, pero al menos, nutriremos su interior con criterios que refuercen su voluntad y no su inercia pasiva. José R. Pascual-Vilaplana Barcelona, 28 de julio de 2023 -
VIII ENCUENTROS DE DIRECCIÓN ORQUESTAL PREMIO INTERNACIONAL DE DIRECCIÓN BILBAO MUSIKA Profesor Invitado; Timothy REYNISH Profesor y coordinador: José R. Pascual-Vilaplana Del 9 al 12 de enero de 2024. www,bilbaomusika.eus -
Hi ha personatges que, com diu el poeta, deixen petjades a la sorra vital de cadascú. Tal dia com avui, un 8 d’abril de fa vint-i-cinc anys ens deixava un músic amb una personalitat molt peculiar i amb una producció compositiva de gran personalitat: el mestre socarrat José Pérez Vilaplana. Recorde quan el vaig saludar per primera vegada ja fa quasi quaranta anys, després de dirigir un concert de música de Moros i Cristians al pati de la Casa de la Música de Muro, amb la seua banda, la Unió Musical Contestana. En acabar el concert vaig anar a saludar-lo de la ma de mon pare i Don José em va dir: “Si vols ser músic, estudia bona cosa…”. El mestre tenia una presència sòbria i elegant com corresponia al seu càrrec i al seu prestigi. Els músics majors de la meua banda de Muro, sempre parlaven amb ell quan anàvem a festes de Cocentaina. El dia de Sant Hipòlit, era comú trobar-nos abans de la processó a casa Campana (amic de mon pare), prop de l’església de Santa Maria, on es feien tertúlies musicals al voltant d’una taula de dolços i licors. Allí saludàvem el mestre, a músics d’altres pobles, al compositor Joaquín Sansalvador… Els meus oïts de xiquet no entenien tot el que deien, però tanmateix tenia la sensació d’estar a un lloc privilegiat. Quan sortíem a tocar a les festes de diferents pobles, era significatiu veure desfilar a la Unió Musical Contestana amb el mestre al capdavant acompanyat d’un grup de xiquets i xiquetes tocant les “carabassetes”, una mena de colla de petita percussió que recolzava les marxes mores i que constituïa tot un element de pedagogia musical. El mestre els feia assajar abans de les entrades i sols anaven aquells que s’havien estudiat la lliçó. Eixir a tocar els panderos o les caixes xineses era un premi a l’esforç. Una llàstima que ara aquest fet s’haja imitat a moltes desfilades fins la sacietat, sense cap mena de sentit pedagògic ni musical. Allà per l’any 92 vaig rebre una telefonada del mestre a casa dels meus pares. Em digué que volia conèixer un pasdoble meu, Sara, (el primer que vaig escriure), doncs havia escoltat a alguns músics opinar sobre ell i es plantejava si interpretar-lo a algun concert. Em vaig posar molt nerviós i li vaig contestar que per a mi seria un honor. Vaig anar a Cocentaina a portar-li una còpia del pasdoble. Passats uns dies, em telefonà de nou per dir-me que l’interpretarien al concert de Festes i que tenia d’anar a dirigir-lo. Quan li vaig preguntar si li havia agradat, em va dir: “Es nota que és el primer, però tranquil, la punxa quan naix, ja punxa…”. Així començava una relació personal i professional amb el mestre que va durar fins el seu adeu. Cada any em convidava a dirigir al concert de festes amb les meues noves partitures. Quan pujava a assajar i estava el mestre damunt la tarima, em quedava molt sorprès. Veure dirigir al mestre era evidenciar el poder de la comunicació del director amb el conjunt instrumental, una comunicació que combina el gest dels braços (ell sol en podia utilitzar un), el moviment del cos i l’expressió mímica. Don José sabia enviar ordres i controlar respostes dels seus músics amb una sola mirada. Hi havia una mena de complicitat preparada amb cura i amb eficàcia amb la seua “ma esquerra” (literalment i literàriament). Enmig un caràcter sever i seriós, feia sortir de sobte un sentit de l’humor que servia de recurs didàctic efectiu i directe: en més d’una ocasió, durant l’assaig, li vaig veure mullar-se el dit polze de la ma dreta (que no podia utilitzar) i passar la fulla de la partitura amb la ma esquerra. Un dia, Don José em comentà: “Estic major i vull anar deixant poc a poc la meu tasca docent, voldria comptar amb tu per fer classes de solfeig”. Dos dies per setmana, pujava amb La Contestana a treballar a la Unió Musical i el mestre venia a veure alguna de les meues classes. Quan em demanava si podia quedar-se jo em posava nerviós, però sempre em tractà amb molt de respecte. Fins i tot vaig solia comentar-me irònicament: “Si quan toques el piano veus que els alumnes no s’aclareixen, no t’amoïnis, estan acostumats a escoltar el piano sols amb l’esquerra…”. Arribat el moment de deixar el càrrec de director de la UM Contestana, el mestre em convidà a fer un concert. Aquell concert de la primavera de 1995, fou un moment molt peculiar per a mi, per diverses raons, i roman sempre a la meua memòria amb una estima molt especial. Quan l’esgarrifosa malaltia començà a envoltar-lo, anàvem la meua dona (alumna seua) i jo a visitar-lo a sa casa. Ens rebia sempre Banda, el gos que li regalaren els seus alumnes i ens acompanyaven els quadres pintats pel mestre. Em resultava encisadora la sensibilitat artística d’aquell home tot parlant de pintura, de música, de vida… “Ahi dins tens les meues partitures, pilla el que vulgues…”. Mirar aquells manuscrits era tota una experiència: utilitzava colors per escriure notes, articulacions i dinàmiques. Els títols de les peces estaven escrits sempre amb un “barroquisme” tipogràfic molt cridaner. Al final de les partitures sempre anotava el temps que havia emprat per escriure-les, així com anècdotes i/o dedicatòries de les mateixes. Quan aquestes visites ja havien de ser a l’hospital, un dia ens digué: “No es fàcil rebre-us ací, però podeu vindre quan vulgueu…”. Són inesborrables per mi les imatges del seu fèretre al mig de la sala d’assaig, la nit de la seua vetlla o quan sortí a muscles des de la seu de la Unió Musical mentre una banda de més de cent músics vinguts de tot arreu interpretava Bohemios del 29. La música del mestre destil·la una crua senzillesa que és saba de l’art. És eixa punxa que, per menuda que siga, punxa sempre l’ànima. Aquell home que demanà cobrar una marxa mora, Guardia Jalifiana, amb la compra d’un llibre per seguir estudiant o aquell que va dedicar un pasdoble, Homenaje, a aquells “savis” jurats que no li’l premiaren, emanava una personalitat arrasadora i ferma, tot i que de vegades semblava ser, més be, una cuirassa. “No tardeu en vindre”, ens deia sempre a la porta de casa. Ell se’n va anar un Dimecres Sant de fa vint-i-cinc anys però les notes de Als Berebers, Voluntat de fer, El Mahdí, Bohemios del 29, A mons pares, Zoraidamir, Segrelles, Guardia Jalifiana, Homenaje, Raf-Gin…segueixen envoltant espais de festa i d’art. La voluntat de fer, la voluntat de ser d’un home que es deia “nascut en, de, per i per a Cocentaina” es recorda i es valora com una aposta personal i coratjosa. Seguirem punxant…. Cocentaina, 8 d’abril de 2023 José R. Pascual-Vilaplana -
Aquest 9 d’octubre, mentre els valencians celebrem el nostre dia, em trobe a Kreuzlingen, una ciutat a la vora del llac Konstanz (Bodensee) a Suïssa. Estic residint a un hotel que està just a la frontera entre Suïssa i Alemanya. Quan surto de l’hotel, a cinc metres, em trobe el límit del país en mig un jardí i passe a Alemanya sols pegant un pas. En lloc de tanques dissuasòries o controls policials hi he trobat una obra d’art instal·lada al que seria l’antiga frontera. Es tracta d’una col·lecció de vint-i-dos escultures de ferro anomenades Kunstgrenze (La frontera de l’art, 2007) i que són obra de l’artista alemany Johannes Dorflinger (1941). Setze escultures conformarien en línia la frontera entre Suïssa i Alemanya, mentre en el territori de cada país, s’hi situen tres escultures més. Pintades de diverses capes de color roig sobre acer inoxidable, la llum, al llarg del dia, les fa mutar des del rosa clar, fins al roig coral o al morat obscur. Les he recorregut totes fins arribar a la vora del llac on la figura “El Mag” ens dona la llibertat de no veure més límits sobre l’aigua. El dia que cal reivindicar el lloc on hem nascut podria ser una jornada molt important per reconèixer als que ho han fet en altre indret. Sentir-se orgullosos d’allò que som no ens fa millors que els altres sinó que ens obliga a profunditzar en la nostra essència per ser còmplices amb aquells que han nascut més enllà del nostre àmbit. Con diu el llibre La condició vulnerable del filòsof Joan-Carles Mèlich, que m’ha acompanyat en aquest viatge: “… ningú no és capaç d’habitar el món sense l’hospitalitat de l’altre. Som vulnerables i la vulnerabilitat implica dependència…”. Ser amant del lloc d’on ets no ha de crear cap antagonisme amb els que hi pertanyen a altres geografies, parlen la llengua que parlen o creguin amb el deu que creguin. Les festes que volen ser ressò d’orgull per una causa o per un país haurien de ser festes d’obertura, de generositat i no deurien originar més fronteres. Tanmateix, encara avui ens envolten desitjos de crear i de canviar fronteres fins i tot amb l’ús de les armes tot justificant la banal idea que la justícia fronterera ens farà més feliços. Però allò que aconsegueixen les fronteres hermètiques és generar desgràcia comuna. En realitat no és més que una forma més de mostrar el malaltós orgull del poder, de fer dels diners l’autèntica tanca entre les diferents cultures o el disfressar l’odi amb un patriotisme ranci i ridícul. Aquest diumenge he sortit a passejar ben matí a vora del llac sota un cel que amenaça pluja i on el sol lluita contra els núvols per compartir la seua llum. Amb l’obra escultòrica de Dorflinger a l’horitzó, me n’he adonat de l’evidència: l’art deu ser lligam entre cultures i potser, no és cap frontera entre elles, sinó més be una forma d’amalgamar la diferència i ser testimoni de la vàlua de la diversitat. Diu Mèlich: “…Un ésser finit necessita algú o alguna cosa que li faci costat, que l’envolti, que l’acaroni. Però també hi ha artefactes (com la música, la literatura, l’art…) que fan aquesta funció protectora, artefactes que ens acompanyen en moments de solitud, d’angoixa o de desesperació…”. Tan de bo als límits entre països hi hagués sempre una obra d’art que enaltís la convivència i que fera construir el futur del be comú entre aquells que semblen distints (però que en realitat no ho són tant), tot respectant la llibertat idiosincràtica de cadascú. Serien fronteres amb trellat, eixe tret del comportament humà que no té traducció en altra llengua diferent al valencià i que va més enllà del pur sentit comú: cal reaccionar amb cordura i portar a terme el que cal fer amb judici crític, amb tolerància i amb positivitat. Ara cal continuar estudiant doncs tinc de nou concert amb la Aulos Blasorchester, un projecte que des de fa més de trenta anys, reuneix a joves músics professionals de Suïssa per enllestir una gira on es cerca la qualitat artística tant a nivell compositiu com interpretatiu. Cada any hi conviden un director per portar a terme els concerts. He tingut el plaer de ser invitat en tres ocasions: al 2012, al 2015 i enguany. Deu anys després de la meua primera experiència, continue pensant que projectes com aquest, on es promou la convivència i el treball comú per a després mostrar-lo als demés, són al·legoria autèntica d’allò que simbolitza el fet artístic. Durant aquests vuit dies de concentració als Alps, he escoltat i he parlat anglès, francès, italià, castellà i alemany, he aprés algunes paraules en romanx i, els meus companys, han practicat alguns mots en valencià. Hem compartit música amb gent de molts indrets de Suïssa, de Portugal, de Lituània, de Xile, d’Itàlia… Cap frontera per a l’enteniment: les llengües aporten diversitat, coneixement i naturalitat. Les distintes procedències generen reciprocitat d’experiències i un constant aprenentatge. Aquesta tarda farem el segon concert de la gira, i sonarà, entre d’altres, la música d’Amando Blanquer i de Vicent Egea. Pentagrames compromesos artísticament com són Gloses II de l’alcoià i Funky Fancy del socarrat. Dos valencians que compartiran programa amb els nord-americans David Maslanka i Robert Jager, així com amb la compositora xinesa Yi Chen. Tampoc hi ha fronteres per a ser intèrprets de qualsevol d’aquestes obres. L’estudi amb trellat de les mateixes, ens farà aflorar el que les partitures han engegat al nostre intel·lecte i a les nostres emocions: amb naturalitat i amb sinceritat. Supose que els espectadors no sabran que avui es el dia dels valencians, però segur que apreciaran els treballs d’aquests mestres nascuts a l’ombra de la Mariola, juntament als pentagrames nascuts en altres geografies. Tanmateix, si més no, jo celebraré, tot i que siga de forma íntima, el dia de la nostra terra i de la nostra gent. No perquè siguem millors que els altres, sinó per que ens agrada compartir el que som. La imatge de la Penya El Frare que tinc a l’escriptori de l’ordinador em transporta l’ànima cap al meu poble, per lluny que aquest siga. Allí hi tornaré (realment mai marxes del llocs que estimes), a la meua Ítaca particular, amb l’anhel constant d’aprendre del viatge i amb la consciència “de no ser res, si no s´és poble”. José R. Pascual-Vilaplana Kreuzlingen, 9 d’octubre de 2022. -
La poesia és sempre un magatzem de llum per a l’esperit. Soc amant de la lectura de versos que ens fan pensar mitjançant la bellesa de les paraules, potser, el millor armament contra la ignorància. Dedicar part del temps a la poesia es quasi un acte de renovació i de translació cap a un estat de complaença ple d’un humanisme recalcitrant. Em fa goig trobar l’equilibri entre la bellesa exterior d’un vers i la profunditat del seu missatge. Fa poc més d’un any, després de llegir un reportatge sobre la mort del poeta Joan Margarit (Premi Cervantes 2019), em vaig trobar sobtadament amb un dels seus llibres de poesia a una prestatgeria d’un negoci a una estació de tren. La coincidència i el fet que no coneixia aquest llibre de l’arquitecte-poeta em va fer comprar-lo per distreure el viatge que anava just a iniciar. Animal de bosc (Edicions Proa, Barcelona 2021) em va obligar a treure la llapissera per subratllar aquelles construccions lèxiques que em colpien la ment i el cor. Tot i que s’endevina una constant tristesa per una vida amb molts entrebancs personals, aquest estat esdevé saba inspiradora per seguir amb la lluita de la vida. L’existència és una heura que amb la pròpia força esquerda el mur mentre, verda i frondosa, ens l’adorna i oculta. Ara que comença el nou curs, on tot es renova, es replanteja i s’anuncia sempre com a novetat, no puc deixar de pensar en la cultura com a eina fonamental de l’existència humana, com nutrient bàsic de convivència, amb la qual no sols ens entretenim, sinó que, fins i tot, pot esdevenir un mur de càrrega per suportar la vida. Tanmateix, i malgrat tot el que estem passat en aquests últims temps, amb pandèmies globals o guerres energètiques disfressades de patriotismes rancis, la cultura ha fet un pas enrere per engegar de nou la indústria i arribar a tothom, sense cap escrúpol, com una mena de crit de supervivència. En lloc d’enllestir un compromís amb el fet artístic per generar nous espais de construcció crítica, sembla que cal minorar el pas, no siga que la gent puga arribar a pensar en excés. Un dia vaig aprendre que mirant veuria poc…. Els projectes culturals han de garantir les despeses que generen, per tant l’art, si vol sobreviure, ha d’assegurar-se que acompleix allò que es vol veure, o, si no, revestir-ho amb el que tothom espera. És una cosa semblant a la reacció que tenen els menuts quan, després de veure una pel·lícula que els agrada, demanen repetir-la fins que coneixen diàlegs i cançons. I no en volen altra, com si descobrir la novetat fora una tasca difícil. Tanmateix, a diferència de la canalla que, segons evoluciona, va canviant les seues preferències, els adults hi romanen constants en visitar els llocs comuns dels quals tothom en parla tot sent més reticents a pagar per veure alguna cosa nova. Fins i tot l’apreciació artística esdevé quasi un acte més social (cal anar a allò que es posa de moda o s’anuncia com a tal) que no pas de descobriment intel·lectual. Recorde aquella mítica frase de la Marquesa de Merteuil (interpretada per Glenn Close), al film Dangerous liasons (Stephen Frears, 1988), quan presenta al professor Danceny (interpretat per Keanu Reeves) als passadissos de l’òpera de París: “Aquest és un d’eixos excèntrics que ve a l’òpera a escoltar música”. Per contra, tot el que sembla nou i/o vol ser-ho, es programa en espais gueto que creen, al seu voltant, un públic més reduït a qui no li agrada barrejar-se amb les masses i que s’enorgulleix d’aquest fet. Això fa que tot s’estratifique més, que tot s’etiquete i que tot responga a elements bàsics de divisió. I si a això hi sumem els estereotips que es tenen de determinades propostes, la cultura sembla estar composta per ecosistemes contrastants que, més enllà del gust personal, dimensionen diferents status socials segons manifestes la teua pertinença a un o a un altre. …Cadascú és casa seva, la que s’ha construït. I que, al final, és buida. Front a açò, també hi trobem el tot s’hi val revestit, en bastants ocasions, de mal gust i recolzat pels like’s que esdevenen jutges implacables de la notorietat. No importa el què, sinó el com, el continent supera el contingut, el verbalisme amaga el verb, de forma que tot el que es publica (siga de l’àmbit que siga) cobra l’efecte del parxís: me’n menge una però en conte vint. Allò que s’imposa és la presència constant a les xarxes per parlar, fins i tot, de qüestions insubstancials que es volen revestir d’importants. No se ben be què es busca: transcendència volàtil, prestigi buit, una rellevància disfressada… … em fascina entendre què vol dir que esdevindré aviat un oblit fred i fosc… Però l’essència de la cultura ens demostra, dia a dia, amb el seu conreu, que som fills d’un temps i d’un lloc on hi hem de contribuir. Si necessitem de cultura per viure, és per alimentar la consciència i no el prestigi. El compromís de ser gosats i de fer el que pensem (no dir-ho sense fer-ho) és la gota menuda que va consolidant l’estalagmita de la dignitat. …Cadascú és el solista del seu propi silenci: li cal saber molt bé quan ha d’entrar… El saber-se dèbils, doncs sempre ens podem equivocar, ens dona una seguretat carregada d’humanisme. Cal saber caure i tornar a posar-se en peu. Sols així podem aprendre. … Les revolucions, totes acaben en un fracàs, però, així i tot, cal fer-les… Invertir en cultura és construir els fonaments de futur. Per tal, les inversions cal fer-les tot atenent a la qualitat i no a esnobismes o credos. Veiem com, de vegades, les institucions encarregades de subvencionar projectes obliden espais de cultura segons qui sosté el mànec econòmic. Però quan es canvien els torns, aquells que ho criticaven, fan exactament el mateix. La roda del canvi esdevé, en ocasions, quadrada i sembla que no avancem. Tan senzill com seria obrir els ulls a la diversitat sense tamisos, tot cercant la qualitat d’allò que es fa sense considerar paràmetres que res tenen a veure amb la pura essència artística. La cultura autèntica és aquella que dona eines per discriminar opcions amb llibertat, no aquella que discrimina opcions amb eines subversives. Obrir els ulls, la ment i l’esperit és un exercici fonamental per construir una vida equilibrada. Sols així podrem lluitar les batalles que la vida ens porta amb criteri i amb sentit comú. … és tant el que he ignorat i el que he perdut… … res no protegeix com el coneixement… Però cal seguir, com sempre, com ho farem demà. Els que ens dediquem a la cultura hem de prendre el nostre ofici com una mena d’activitat per al be comú. Allò que fem pot tenir tanta transcendència que cal conrear-ho amb molta cura doncs no saps mai a qui li pot arribar. Però, a la vegada, si no ens n’adone’m, pot ser tan insignificant que resultaria del tot indecent perdre el temps en capficar-se. Hem de ser responsables en reflexionar sobre la nostra tasca per contribuir amb seny i trellat al món que ens ha tocat viure: amb reflexió constant, amb humilitat, però amb fermesa. …No sabem fer altra cosa que avançar, el nostre aliment és l’esperança… José R. PASCUAL-VILAPLANA Bilbao, 9 de setembre de 2022 -
BILBAOMUSIKA NEWSLETTER . En clave de sol. Junio 2022 -
He oído infinidad de veces: “Yo dejé la música porque no soportaba el solfeo”. Más allá del propio gusto personal de cada uno, el problema siempre lo he situado en la mala suerte que tuvo quien afirma tal cosa, por no encontrar a alguien que supiera enseñarle bien el lenguaje de la música. El solfeo no es una barrera para la música, sino más bien una herramienta para acercarte a ella. Como alumno de dirección también he escuchado sentencias del tipo: “La técnica de dirección no existe, piensa cómo quieres que suene y dirige…”. Incluso cuando preguntaba a un maestro por qué hacía determinadas cosas dirigiendo, hay quien me respondía: “Cierra los ojos y siéntelo…”. Por mucho que cerraba los ojos y pensaba lo que quería, me sentía mal pues no conseguía hacer lo que me decían aquellos maestros que me negaban herramientas de eficacia. Realmente todas estas aseveraciones tan poéticas son en parte ciertas, pero sólo en parte. En el arte, la técnica es fundamental para desarrollar la intuición. En el mundo clásico griego, la tekné implicaba no solo razonamiento, sino entendimiento. Como dice el filósofo hindú OSHO: “…Cuando estudias sabes más y más; cuando aprendes eres más y más…”. En los últimos meses leo las intenciones de diferentes administraciones en reducir las horas de música en los planes de estudio de la educación general. Tal vez sea una muestra de la frustración artística de aquellos que promulgan tales ideas; o tal vez, en la educación de estos legisladores, haya huecos que les impiden equilibrar el raciocinio con el hecho de sentirse humano. En cierta ocasión, un profesor universitario, responsable del seguimiento de doctorandos, me dijo tras verme dirigir un concierto al aire libre: “Un concierto precioso. La banda no sonaba a banda, parecía una orquesta sinfónica. Qué bonito trabajo el suyo, preparar en invierno estos programas tan divertidos para el buen tiempo…”. Me di la vuelta con una leve sonrisa y me marché. Me sentí incapaz de explicarle a semejante interlocutor cual era mi trabajo. Pero lo triste es que su nivel educativo y académico presuponía, a priori, un entendimiento bastante más amplio de lo que me demostró. Sin embargo, también he conocido, no hace mucho, a un doctor en medicina, que ha creado un programa de televisión para acompañar el tratamiento de diálisis de sus pacientes, con diversas propuestas culturales: poesía, música, teatro… El propio doctor toca la guitarra, invita diversos artistas al programa… “He comprobado”, me dijo, “cómo los pacientes con problemas renales, que deben someterse al duro tratamiento de la diálisis, evolucionan más favorablemente cuando su mente se ocupa en ámbitos culturales que les hacen equilibrar la cruda realidad de su físico con una mentalidad abierta y permeable…”. Emocionante y esperanzador. La diferencia entre ambos doctores es que, éste último, aprendió música en su juventud. Y, aunque no se dedica profesionalmente, supo ver en ella muchas más salidas que el puro entretenimiento pasivo. La educación musical de una sociedad es toda una herramienta que puede contribuir a la consolidación de valores fundamentales en la misma. El equilibrio entre las competencias puramente científicas con aquellos recursos que nos proporcionan el estudio de aquello que denominamos “humanidades” (lengua y literatura, música, filosofía, historia, arte, cultura clásica …) es del todo fundamental para el futuro de una sociedad con mayor criterio de análisis sobre aquello que le rodea. Y sí, no nos engañemos, también he conocido grandes músicos con grandes carencias humanas al preocuparse sólo de una excelencia artística inútil que les ha aislado en un mundo del todo inhumano. Sin embargo, creo profundamente en la educación como vía de aprendizaje para el ser humano. Los profesores de música en secundaria no entretienen al alumnado durante unas horas: deben y pueden ayudarles a crecer en una fase fundamental de su formación personal. Tal vez los planes de estudio de música, en esta etapa, deberían revisarse, pero en ningún caso se deberían reducir sus horarios académicos. Los adolescentes que estudian matemáticas o física sabiendo valorar y disfrutar del rock, de la música clásica, la música de banda, la tradicional, el jazz,… pueden llegar a ser adultos con la sensibilidad suficiente para no pensar sólo en una sociedad de tecnócratas pragmáticos incapaces de valorar el trabajo de un artista, sea cual sea la disciplina de éste. Esperemos que los futuros planes de estudio no menosprecien ni obvien aquellos elementos competenciales que ayudan a equilibrar las grandes capacidades técnicas con el uso eficiente de las mismas en beneficio de la evolución cualitativa del ser humano. Tal vez la X a despejar en la ecuación de la educación sea volver al ser humano: la máquina más compleja y, a la vez, la más perfecta que existe. José R. Pascual-Vilaplana Cocentaina, 30 de abril de 2022 -
Cròniques de la creació i estrena d’una marxa mora (1996-2021) -
Reflexiones sobre la declaración de Patrimonio Cultural Inmaterial a las bandas de música valencianas. -
Entrevista realitzada per Cristina Quílez a Pascual-Vilaplana i publicada a l’edició del mes de febrer de 2021 del periòdic valencià LAS BANDAS. «La banda de música és una eina amb una potencialitat extraordinària per a la composició contemporània». -
Entrevista a José R. Pascual-Vilaplana en el Newsletter de Bilbaomusika de Febrero 2021. -
I Centenario de Alfred Reed, Mas Quiles y Karel Husa. El año 1921 vio nacer tres figuras internacionales que han trabajado por la dignificación de la cultura bandística. Tal día como hoy, un 25 de enero de aquel año vieron la luz por primera vez Alfred Reed (Nueva York, 25 de enero de 1921 – Miami, 17 de septiembre de 2005) y Juan Vte. Mas Quiles (Llíria, 25 de enero de 1921). Y unos meses más tarde vendría al mundo Karel Husa (Praga, 7 de agosto de 1921 – Apex, USA, 14 de diciembre de 2016). Tres nombres fundamentales para entender la evolución de las bandas en el siglo XX. -
La cultura a banda. Fi d’un any complexe, amb optimisme i amb satisfacció se seguir vius. -
Reflexiones a media voz. -
Presentació Càrrecs Festers de Cocentaina, 2019. Text escrit per José R. Pascual-Vilaplana, i llegit a la Presentació de Càrrecs Festers de les Festes de Moros i Cristians de Cocentaina de 2019. Aquest acte tingué lloc al Pati d’Armes del Palau Comtal de Cocentaina el 6 de juliol de 2019. El text està publicat al Llibre de Festes de Cocentaina 2020. Un any especial on no hem tingut festes al carrer i on, més que mai, les sentim a prop de l’ànima. -
15 anys sense Blanquer Carta a Amando Blanquer, el dia que s’acompleixen quinze anys del seu comiat. -
Responsabilidades en una desescalada. Reflexiones en tiempos de crear un futuro. -
125 Aniversario de la BM de Bilbao (1895-2020) Artículo sobre el ambiente bandístico del siglo XIX en el día que se celebra el 125 Aniversario de la Banda Municipal de Bilbao, de la cual es titular José R. Pascual-Vilaplana. -
Concerts silenciats per una pandèmia Banda Municipal de Barcelona. Temporada 2019-2020. VENTS DEL SUD. Sergio Carolino, Tuba. José R. Pascual-Vilaplana, Director -
Conciertos silenciados por una pandemia Primer Concierto del Ciclo de Primavera 2020 de la Banda Municipal de Bilbao. «De tardeo con los clásicos» -
BM de Bilbao, 29.04.2020 Sexta entrega de la serie de artículos MÚSICA A LA ESPERA, sobre los conciertos suspendidos por la pandemia. En este caso, el correspondiente a la Banda Municipal de Bilbao del 29 de abril de 2020. -
Aprender a vivir. Artículo de reflexión sobre los días de confinamiento que estamos viviendo en mitad de la pandemia. -
Gran Canaria Wind Orchestra Artículo sobre el concierto del 19 de abril de 2020, suspendido a causa de la pandemia y que debería de haber dirigido con la Gran Canaria Wind Orchestra en el Auditorio Alfredo Kraus de Las Palmas de Gran Canaria. -
Concerts silenciats per una pandèmia BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA «Músiques d’Arrel» Sala Oriol Martorell. L’Auditori de Barcelona, 5 d’abril de 2020 -
Concerts silenciats per una pandèmia Tercera entrega de la sèrie MÚSICA A L’ESPERA. BALANSIYYÀ a Muro. 28 de Març de 2020 -
Conciertos silenciados por una pandemia Segunda entrega de una serie de artículos denominados MÚSICA A LA ESPERA donde se describen los conciertos que me han cancelado debido al Estado de Alarma decretado como consecuencia de la pandemia del Coronavirus. -
Concerts silenciats per una pandèmia Primera entrega d’una sèrie d’articles anomenats MÚSICA A L’ESPERA on es descriuen els concerts que m’han cancel·lat degut a l’Estat d’Alarma decretat con a conseqüència de la pandèmia del Coronavirus. -
Prólogo al libro ¿QUÉ VENDE UN MÚSICO? Prólogo al libro ¿QUÉ VENDE UN MÚSICO? de Juan F. Ballesteros y Carlos Moreno www.quevendeunmusico.com -
Els Anells Ingràvids Article publicat al llibre ELS ANELLS INGRÀVIDS editat per la Societat Musical Lira Castellonera (ISBN: 978-94-09-17616-8), 2019. -
Reflexiones en una mañana de domingo. Entre el recuerdo de Amando Blanquer y las experiencias que la vida generosamente nos ofrece. -
Entre el compromís, la tradició i la dignitat. Article publicat a la Revista de Festes de Moros i Cristians d’Oliva 2019. -
Temporada 2018-2019 de la Banda Municipal de Bilbao Artículo de Pascual-Vilaplana en la Revista NEWSLETTER Nº 36 de BILBAOMUSIKA sobre la Temporada de Conciertos 2018-2019 de la Banda Municipal de Bilbao. SubirBajarAlternar panel: Shortcode -
Entrevista de Pascual-Vilaplana per a la Revista Musical Catalana. Entrevista realitzada per Ana Maria Dávila a José R. Pascual-Vilaplana per al número d’Abril 2019 de la REVISTA MUSICAL CATALANA. -
Reflexions al voltant de la Música de Moros i Cristians Aquest article s’escriu per a la Revista del 75 Aniversari de la Filà Tariks de Muro (2018). -
Reflexions d’uns dies de pluja. -
Entrevista a PASCUAL VILAPLANA en 440 L’AUDITORI Entrevista publicada en la REVISTA 440 L’AUDITORI Setembre-Novembre https://www.auditori.cat/uploads/20181019/440_L_AUDITORI_Setembre_Novembre.pdf -
Crítica de Lluís Trullén per a REVISTA MUSICAL CATALANA Crítica del primer concierto de Temporada 2018-2019 de la Banda Municipal de Barcelona co José R. Pascual-Vilaplana como director titular. -
Entrevista a Pascual-Vilaplana realitzada por Joan Montón per a la Revista Digital OPTICKS MAGAZINE el passat mes de setembre amb motiu del seu inici com a director titular de la Banda Municipal de Barcelona. http://www.opticksmagazine.com/verNoticia.php?id=205 -
Una propuesta de temporada. Selección de programas y notas al programa de la Temporada de Conciertos 2017-2018 de la Banda Municipal de Bilbao. -
Memoria del dolor Memoria de unos días complejos, entre la felicidad del trabajo y la cruda realidad de la vida. -
El desuso de las bandas en la cultura actual. -
Entrevista a José R. Pascual-Vilaplana en la revista de la Asociación Suiza de Bandas UNISONO del mes de septiembre de 2017 (www.windband.ch), con motivo de su participación como director invitado de la Orchestra Fiati de la Svizzera Italiana en el Concierto de Otoño del 15 de octubre. -
Reflexiones sobre la presencia de las bandas en la cultura musical contemporánea. -
Valores de una banda de música. Reflexiones sobre el ecosistema bandístico que nos rodea. -
Memoria de un once de julio. Memoria del 11 de julio de 1997, día en que gané la Batuta de Oro del WMC de Kerkrade (Holanda) mientras en mi tierra la gente clamaba la libertad de Miguel Ángel Blanco. -
A José Molina Perigüell, Peris Un comiat a un amic des de la distància física i amb la proximitat de l’ànima. -
Memoria de un anhelo Reencuentro con mi maestro Hans Graf en Bilbao. 22.03.2017 -
Article publicat a l’especial sobre el 175è. Aniversari de la SM Nova d’Alcoi en El Nostre Periòdic d’Alcoi, el dissabte 18 de febrer de 2017. Breu article sobre la importància del segle XIX en la configuració de les bandes de música, escrit per encàrrec de la SM Nova d’Alcoi al voltant de la celebració del seu 175è. Aniversari. -
Reflexiones ante la Laguna de Guatavita, Colombia. Diez horas de vuelo dan para pensar y reflexionar lo que la vida te ofrece. La escritura se convierte en bálsamo del cansancio. -
Reflexiones en un amanecer navideño. Una partitura, una leyenda, una manera de utilizar el arte. -
Festa del Llibre de Muro 2016 Presentació del llibre MAR D’ALENS de Joan Jordà i Sanchis, a la XXI Festa del Llibre de Muro. 8 de juny de 2016. -
Calfaments de cap mentre viatge. Reflexions en veu alta sobre la feina de músic, sobre la vida de músic. -
Memoria del estreno mundial de la Sinfonía THE ARCHANGELS de Franco Cesarini Reflexiones sobre el estreno de una obra para banda anhelada por su autor y esperada por sus amigos, la Sinfonía nr.1 THE ARCHANGELS de Franco Cesarini. -
Banda Sinfónica Juvenil de Colombia 2015 Artículo sobre mi estancia como director invitado de la Banda Sinfónica Juvenil Nacional de Colombia dentro del proyecto CELEBRA LA MÚSICA 2015 dentro del Plan de Música para la Convivencia del Ministerio de Cultura de Colombia. -
D’Aleluya a Picadilly Circus Breu anàlisi històrica sobre la música escrita per a ser utilitzada als desfiles del Bàndol Cristià en les Festes de Moros i Cristians. -
Breu anàlisi històrica sobre la música escrita per a ser utilitzada als desfiles del Bàndol Moro en les Festes de Moros i Cristians. -
Vint-i-cinc anys sense el mestre. -
Homenatge a Carlos Palacio en el dia del seu I Centenari. -
Artículo sobre la vida y obra bandística de Amando Blanquer Ponsoda. -
Dedicado als músicos de la agrupación Artístico-Musical «El Trabajo» de Xixona -
Publicat en la Revista de Festes de Moros i Cristians de Mutxamel 2005 -
Simposium de música festera de la Vall d’Albaida -
Reportaje sobre la situación de las bandas en el País Valencià escrito por Henar Llorens Beneyto, alumna de José Rafael y músico de la banda de Muro. En su artículo se basa en José Rafael.
Nace el 30 de abril de 1971 en Muro (Alicante) donde inicia sus estudios musicales con el bombardino y el piano en la Unión Musical de Muro, siendo sus profesores Salvador Martínez y Mª Angeles Palacios. Más tarde continua sus estudios profesionales en el Conservatorio Municipal de Alcoi y en el Conservatorio Superior de Valencia.
Desde 1988 estudia Dirección de Banda con el maestro holandés Jan COBER, realizando diversos cursos de perfeccionamiento en dirección bandística con Eugene CORPORON (University of North Texas). En 1993 es seleccionado en la especialidad de Dirección de Orquesta dentro del «Wiener Musikseminar» de Viena, estudiando con Karl ÖSTERREICHER y Yuji YUHASA. En 1994 asiste en Chicago a las clases de dirección de James CROFT impartidas en el «47th. Mid West Band and Orchestra Clinic».
En 1995 obtiene el Diploma de Dirección de Orquesta del «Wiener Meisterkurse für Musik» en la Escuela Superior de Música de Viena, con el maestro Hans GRAF. Ha ampliado conocimientos de Dirección en diversos cursos con profesores como José Collado, Gerardo Pérez Busquier, Norman Milanés o Georges Pehlivanian.
Descubre el último CD de Rafael
Escucha un avance de este trabajo con los temas «Encuentros» y «Yakka».
Artículos
Reflexiones, ensayos y textos del compositor valenciano José R. Pascual-Vilaplana y otros autores.
