RAFAEL ALCARAZ RAMIS (1924-2002): I CENTENARI D’UN PIANISTA ENAMORAT DE MURO

    La cultura autèntica naix de l’amor tribal que u sent pel lloc on a obert els ulls. Un amor que s’alimenta, a més a més, si la vida es desenvolupa a un ambient familiar on el conreu d’allò autòcton es mulla de normalitat i de quotidianitat. D’aquesta guisa, tal dia com avui, un cinc de gener de fa cent anys venia al món a Muro, el mestre Rafael Alcaraz Ramis. La seua família, els fusters, era coneguda per tenir diversos músics i músiques al seu si que interpretaven tant instruments de plectre com de vent en rondalles i bandes de música. La música tradicional i la música de banda fou l’ambient sonor de la infantesa del mestre en la qual s’inicia al solfeig de la ma de sa mare, “la tia Manuela”. El cornetí i la tuba el portaren a ser membre de la Música Nova de Muro, però el piano sempre havia estat un anhel per aquell jove músic. De fet, estudià aquest instrument amb el mestre alcoià Gregorio Casasempere Juan i convalidà el seu títol professional al Conservatori de València. Conclosa l’esgarrifosa Guerra Civil, decideix presentar-se a les oposicions de sergents músics amb la tuba. Aconseguida la plaça militar, es matriculà al Conservatori Superior de Madrid per estudiar composició de la ma de Ricardo Dorado i Victoriano Echevarría, dues de les personalitats més importants de la música bandística espanyola. Després d’aquest període, ingressà com a Capità Director Músic de l’Exèrcit tot sent director de bandes militars a Lorca, València i, finalment, a Salamanca, on treballà també com a professor del conservatori.

    En jubilar-se de la vida militar, en 1984, s’instal·là a Muro on va dirigir la banda durant uns anys i desenvolupà una activitat musical ben enriquidora per al poble i per a molts de nosaltres. Va voler recuperar la tradició de cantar la missa de Santa Cecília i, amb els membres de la banda, cantàvem la Segona Missa Pontifical de Lorenzo Perossi, amb arranjaments per a orgue i vents que el propi mestre va elaborar. Aquells assajos plens d’informació m’omplien de goig per veure com aquell home era capaç de conèixer cada nota de la partitura quan algú s’equivocava i, des del piano, tocava i cantava tot. Realment sortíem d’allà bocabadats. D’aquella experiència naixia, uns anys més tard, la Compañía Lírica Maestro Alcaraz, motivada pel bon amic Antonio Olcina (que tant estima la música lírica i que ha fet de tenor en tantes produccions). Així es recuperà a Muro la tradició de fer sarsuela i molts joves de la banda ens enamoràrem del gènere: El huésped del Sevillano, El último romántico, La del Soto del Parral… Quines experiències i quines vivències sempre amb l’atenta orella del mestre Alcaraz que feia de motor musical de tots aquets projectes. “Tan de bo hagués pogut dedicar-me a ser concertista de piano, però a la postguerra no era una tasca fàcil”, em comentava moltes vesprades quan anava a sa casa a rebre classes d’harmonia. Conserve encara els exercicis a quatre claus del quadern Ejercicios de Harmonía  de V. de Arín y P. Fontanilla que el mestre em corregia amb bolígraf roig i assegut al piano donant-me més explicacions de les que un jove músic de tretze anys podia entendre. Així i tot, era un goig veure’l acaronar les tecles del seu piano de cola decorat amb un preciós mantó de Manila. “Has berenat?, em preguntava totes les vesprades la seua dona Tere, sempre tan exquisida en el tracte i amb un tarannà tan casolà. A ella li va dedicar una de les pàgines més belles que va escriure, el preludi per a piano A Tere.

   Muro ha estat una font d’inspiració i d’energia pel treball del mestre. No en va, i tot estar sempre fora del poble, recuperà i arranjà musiques fonamentals del folklore i la cultura mureres com ara L’Aurora que es canta la nit del dissabte de resurrecció, les Danses de Palacio, que es ballen durant la festa del Corpus al voltant del Palau de la Senyoria (construït pel comte de Cocentaina) des de l’època medieval, o el propi Himne a la Mare de Déu dels Desemparats, composició del mestre local Rafael Esteve Nicolau i arranjat per a banda per Rafael Alcaraz Ramis.

   En la seua tasca com a compositor ens deixà un patrimoni ben nombrós de peces per a banda on destaquen quatre obres simfòniques com són:

• Preludio y Escena. Obra escrita originàriament per a orquestra i que serví de treball de graduació de composició al Conservatori de Madrid. El tribunal proposava un text, i el compositor havia d’escriure un preludi instrumental i una escena lírica sobre aquest.
• Paisajes de la Reconquista. Poema Simfònic escrit per encàrrec del II Congrés Nacional de la UNDEF (Unión Nacional de Entidades Festeras) i que es celebrà a Ontinyent en 1985. Aquest congrés al voltant de la festa de Moros i Cristians encarregà a diversos compositors, obres simfòniques per a banda que estigueren basades en la història moro-cristiana de les nostres terres. El mestre Alcaraz escrigué un poema bellíssim que portava com a títol original: De l’Alqueria a Muro, el camí que recorria cada dia entre sa casa de Muro i la de la seua dona a L’Alqueria d’Asnar: un camí bordejat d’hortes, de camps de fruita i algunes oliveres, en una plana envoltada per la Penya del Rellotge (com coneixem a Muro el cim del Benicadell) i la Serra de Mariola. A banda de l’obra de Rafael Alcaraz, per a aquest congrés s’escrigueren partitures com la Suite Arábiga de Rafael Talens, les Impresiones Festeras de Bernardo Adam Ferrero, el Diptic per a banda: Occident i Orient de Luis Blanes Arques i s’estrenà la Fantasia Muladiana de José Mª Ferrero Pastor.
• Suite Idílica (1997). Aquesta suite naix de un conte que Rafael Alcaraz escoltava als seus avis i que tenia a veure amb un tractant de ramats que, després de fer negocis a la Fira de Cocentaina, perd les alforges plenes de diners a un bancal de la pedania murera de Turballos, a l’ombra de la Serra del Benicadell. Aquella història que parla tant del trellat i el sentiment de les nostres gents, amb personatges com el tio Pep i la tia Celidònia, li porta a escriure una mena de música narrativa, plena de recursos tímbrics i expressius que ens recorda a un Pere i el llop de Prokofiev, però amb una història molt de la terreta.
• Aquellos tiempos (2000). En la seua estada a Madrid, com a estudiant i com a militar, el mestre Alcaraz treballà en moltes sales de festa de l’època tot acompanyant al piano diferents orquestres i cantants. En aquesta suite recorda aquells temps a ritme de fox-trot, samba, swing… una mena de testimoni musical trencador amb el formalisme que, segons el mestre, els obligava a l’època.

   Però, com no podia ser d’altra manera, la festa de Moros i Cristians que formava part de la seua cultura autòctona, li feu escriure un bon grapat de pasdobles i marxes que són tot un símbol del patrimoni bandístic del nostre poble.

• Pasdobles com Turballos (Premi del Concurs de l’Ajuntament d’Alcoi en 1962) Rafel el fuster, Fontanares, Gayanes, Ponciano, El llop, Pepito el Moliner, Peixcadors i Llauradors del Palamó, Irenita, José Rafael, Manolo Raca, La Pequeña Ana, Bodas de Oro, Kissel, …. o el bellíssim Añorando a Muro, escrit a Salamanca en 1972 i on, de forma molt evocadora, descriu l’estima per la seua terra natal.
• Marxes Mores com Alka-Raz (1964, nom posat pels músics de la Banda de Muro), Fátima o Moros del Rif (Premi del Concurs de Música Festera d’Otinyent en 1982)
• Marxes Cristianes com El pirata Olcina o El Masero Juan Ramis.
• Marxes militars com ara Benataire, Pequis,…
• Himnes com ara Himno de la División de Infantería Maestrazgo nº31 o Himno del Regimiento de Infantería Guadalajara nº20.

    En els darrers anys de vida del mestre, vaig tenir la sort de gaudir, no sols de les seues ensenyances, sinó també de la seua amistat. Recorde les xarrades a sa casa (em telefonava i em deia: “Què no vens?, estàs massa ocupat sempre…”) o al cotxe mentre m’acompanyava, en moltes ocasions, als assajos amb l’Orquestra Simfònica d’Albacete. Em contava els anys a Madrid, les classes amb el seu admirat i enyorat mestre Ricardo Dorado (quines classes de contrapunt més interessants amb la mítica Suite Alicantina), les tertúlies que feia durant l’estiu mentre residia al seu apartament de Cullera i on coincidia amb mestres amics seus com ara Amando Blanquer, Miguel Asins Arbó, Bernardo Adam Ferrero o Rafael Talens (qui pogués escoltar aquelles xerrades al voltant d’una taula!). El mestre em confessà que, malgrat la sort d’una formació exhaustiva i ben treballada, sentia que els havien privat de coneixements que els haguessin obert molt més els ulls. “L’academicisme estricte ens donava eines de treball molt fermes però unidireccionals, doncs ens va fer perdre altres perspectives”, em comentava quan fèiem tertúlies al voltant de partitures tan clàssiques (era un amant de la música no operística de Verdi) com contemporànies. Durant els cursos de direcció que vaig organitzar en el meu període com a director de la Banda de Muro, el mestre Alcaraz venia a escoltar les classes dels mestres convidats amb una llibreta menuda. “Tant de bo ens hagueren explicat alguna cosa de tècnica de direcció quan érem estudiants… Ens deien que amb aprendre a compondre ja podíem dirigir,… ens van enganyar com a caragols…”, em deia després de les classes. En març de 2001, i dins dels actes del II Centenari de Música de Banda a Muro, el mestre Alcaraz va rebre un merescut i emotiu homenatge al seu poble, amb un concert dedicat a la seua música i un passa carrer on diverses bandes de la comarca, interpretaren composicions seues. El mestre ens deixà un 28 d’octubre de 2002, degut a les seqüeles d’una caiguda fortuïta mentre collia figues a l’horta del seu cosí, en el camí de l’Alqueria a Muro: senzillesa per nàixer i per morir.

    La cultura dels nostres pobles necessita de figures com les de Rafael Alcaraz Ramis: un home que es va esforçar per sortir de la comoditat i preparar-se de forma contundent per fer allò que estimava; un home que mai va oblidar d’on venia i va treballar per ressaltar, mantenir i promocionar,  tot allò que tenia de bo la seua cultura de bressol; un home que va saber reflexionar i es va saber adaptar amb l’experiència de la vida a allò que l’envoltava. Enmig polítiques culturals tan tancades com les actuals on l’esnobisme es fa marca i on es premia més la popularitat que la qualitat, revisar el treball de personalitats com Rafael Alcaraz ens demostra que fer cultura és molt més que seguir tendències o fer campanyes de promoció buides. En el seu centenari, amb el seu record, és bon moment per pensar que fem amb les bandes i la cultura dels nostres pobles.

   Estimat “Rafelito”, admirat mestre, gràcies pel teu legat. Seguim sense oblidar-te.

José R. Pascual-Vilaplana

Cocentaina, 5 de gener de 2024